Musa

 

Relat: Musa

Mai heu pensat que podríeu esdevenir la musa d’algun pintor o d’algun escriptor. Jo tampoc ho creia i la sensació és realment incòmoda per a una dona independent i gens submisa com jo. Em dic Francesca i he fet cap a l’estudi d’un pintor meravellós anomenat Pablo. Sé que ha tingut altres muses: Ferranda, Eva, Teresa, Dora... Sobretot, Pablo ha explotat el retrat de dones però el que realment ha estat  fent, i ell no ho sap, és el seu propi autoretrat, el seu diari íntim a voltes dolç a voltes cruel.

Pablo és encantador i sedueix fins i tot una pedra quan està de bon humor. Aquest humor benèvol sol aparèixer quan li ve un bon projecte al cap i se li nota perquè porta les mans a les butxaques i augmenta el volum de la seua veu. Després ve la segona part, la part d’esperar el reconeixement per allò que ell tant ha treballat. Aleshores la crueldat, el sarcasme i el sadisme que pot demostrar pels altres i per ell mateix és realment preocupant. S’han de prendre mesures per protegir-se d’aquest tarannà rabiüt i tirà.

És per això que ja no contesto a les seus trucades ni faig cap a les seues cites, la toxicitat del seu egocentrisme m’ha fet allunyar d’ell per no acabar suïcidada, desequilibrada o paranoica com les altres noies.

Per cert, a la tauleta de nit, hi tinc una de les seues obres i estic pensant de desfer-me d’ella perquè m’inquieta aquell color blau suau que domina tota l’escena com si la vida només pogués ser d’aquella manera com la pinta Pablo.