La casa que no voldria

Relat: La casa que no voldria

Si mai m’hagués de construir  una casa nova tindria molt clar tot el que no voldria. No voldria que fóra ni massa sumptuosa ni massa avorrida. No m’agradaria que no tingués verger; no en caldria un de mides estrafolàries,  amb un trosset de terra on pogués plantar quatre rosers  envoltats d’espígol n’hi hauria prou. No m’agradaria plantar un arbre ostentós com la xicandra, segurament em decantaria per una olivera farga encara que la mostra m’embrutés cada novembre el terra. Per a res m’agradaria que tingués massa esglaons, perquè cal tenir visió de futur per a quan una es faci gran. Tampoc voldria que la cuina fes olor de nou perquè una cuina ha d’estar sempre ben amarada d’olor de pell de tomata, de cebes passades i de morter usat. No m’agradaria gens que estigués tan ordenada que semblés un aparador de llibreria. M’agrada el desordre natural de la roba mig llançada, les sabates separades i aquell llibre de versos obert per la pàgina del desamor. Sobretot el que no em faria gens de gràcia és  que la petita no disposés d’un calaix de tocador que contingués un diari secret on ordenar els seus amors. No hauria de tenir les finestres massa grans i així la claror del sol entraria per les escletxes primes com si fossin cames de ballarina. Em disgustaria que no hi hagués un telèfon fixe on poder escoltar la veu trista del contestador que em digués que aquell dia no tenia cap missatge ni d’amor ni de desamor.