Violoncel

 

microConte: Violoncel

Sol Gabetta s'asseu  amb un gest impúdic obrint-se de cames i l'abraça per darrera amb dos braços arquejats de marbre. La lleugeresa de les mans contrasta amb el gest endurit dels llavis que va humitejant i prement cada volta que es produeix aquell moviment convuls tan proper a l'acoblament. Els dits frenètics pugen i baixen pel batedor com si reflectissin canvis mercuris d'humor. A pesar de tot hi ha un equilibri en aquesta mena d'atac ple de gemecs meravellosos, tot es torna de boira i difós. Sol s'abandona extasiada a la intensa lluita amb l'arc i les cordes.  El plaer es concentra tot en ell: clavilles, celleta, escotadures, cordal, calats i pica... 
El vell violoncel suís li revela a Sol el secret  d'una mort estranya entre un paisatge fantasmagòric esquitxat de violetes.

Frustració

 

microConte: Frustració

La rata  desprèn una mort callada, inquieta, que degoteja neguit i silenci. En un espai dispers de rodes i passadissos fets de plàstic agonitza frustrada. L'analitza el científic de bata pura i estableix fórmules i coordenades del seu desfici. La rata mor amb parsimònia car li rebaixen la sacarosa de l'aigua i mor embolcallada de l'enyor ensucrat i fidel. A l'informe Papini, neurocientífic i estoic, anota a mode de conclusió que "la rata ha decidit morir d'infelicitat".

Cendres

 

microConte: Cendres

 

-Has vingut aquí per morir?

-Sí, sempre vaig pensar que aquest era el lloc on haurien de reposar les meues cendres.

-Et faràs cremar?

-No ho tinc clar però sembla que així pots convertir-te més aviat en terra.

-Amb la terra juguen els nins i es poden fer castells i arrelen les plantes.

-Doncs si les mans de la canalla s'engresquen amb la terra i les roses s'arrapen amb les arrels com aranyetes a la seua tela vull morir ara mateix i aquí.

Nota

 

 

microConte: Nota

 

T'he preparat una maleta amb calçotets, pijames i un poema. Hi he posat dues bossetes d'olor de farigola perquè puguis plorar sense por i sense soroll. També t'he preparat el patinet perquè pugues arribar d'una revolada al cantó de les crispetes  les nits de dissabte.

Miratge

microConte: Miratge

Dius que m'has vist però jo no estic on tu creus. Em veus ran de mar, em veus prop de la bova, et concentres en aquell aparador, ataülles des de l'ull de l'escala i endevines el meu caminar en totes les dones que dius que veus. No em veus a mi, has caigut en l'encanteri fet dona. 
Jo estava asseguda inclinada en el respatller de la cadira avorrida. No em busques més, no pots trobar un pensament de cotó com aquell qui troba una burilla.

Provetes voluptuoses

 

 

Relat: Provetes voluptuoses

 

Meryl sosté la seua copa de cabernet-sauvignon mentre prepara unes quantes verdures per fer-les al vapor. Meryl s'envolta de pocs objectes, la casa és diàfana i de decoració austera. Algú maliciós podria advertir cert regust masculí en tot el que l'envolta. El marbre de Carrara de la cuina i la fusta de faig americà del mobiliari de la sala reina de la casa combinats amb un ampli sofà de cuir i peces molt icòniques  s'encarreguen d'assentar una personalitat expressament fèrria i càustica. 

 

És una dona extremadament crítica que us pot semblar fins i tot arrogant. Avui he quedat per dinar amb ella i he de ser curosa amb tot allò que escolliré perquè sé que és exigent en excés i una sola errada en algun comentari o en algun gest pot portar-me directament al buit. Sé que fa temps va perdre la voluntat de ser diligent en les relacions humanes i no perd temps en allò que la fereix o que simplement li esdevé incòmode.

 

Li molesta que parli dels meus fills en termes de lloança excessiva i evito entrar en detalls quan em pregunta per ells. Un "estan bé" i algun petit detall com que el gran ha publicat un poemari que no li dóna gens de benefici per viure i que la petita amb prou feines sosté el seu negoci relacionat amb l'hípica són suficients per satisfer-la i pot comentar amb  franquesa cínica que ja va fer bé de no tindre descendència. Vist el seu entorn està clar que l'avorreixen les exageracions i el fet de deixar passejar aquella gata silenciosa amb aires d'erudició selectiva per l'estora del saló em convenç que la Meryl necessita ben poques coses i ben pocs elogis per sobreviure.

 

De tota manera, sembla que encara estalvia un raconet de paciència per convidar-me a casa a l'hora de dinar. Fa anys que repetim aquest àpats i ens acabem de reafirmar cadascuna en la seua vida. Em comenta l'estupidesa de Tim però l'admira per ser honest quan afirma que les dones som les culpables d'impedir l'avenç de la ciència de la investigació. Els laboratoris són zones recloses i la pulcritud de les bates blanques intensifiquen els rostres dels científics, en concret, la zona dels ulls. Els moviments de les mans interactuant amb les provetes poden ser motiu d'un encís no desitjat i això, segons Tim, frena la rigorositat i l'eficàcia dels resultats.

 

Jo em guardo que tot això són collonades i misèries masculines. Considero que  els homes sempre porten la pistola carregada i sovint es posen contents, excessivament contents, de retrobar-nos i el seu problema és que no ho saben dissimular i no discriminen els espais per atendre les seues necessitats. Si Albert li prohibí a Mileva, la seua primera muller, que s'acostés a la seua taula de treball era per por que fóra ella la que descobrís els principis bàsics de la teoria de la relativitat. I si James, premi Nobel, no hagués compartit laboratori amb Rosalind, el misteri de la doble hèlix de l'ADN encara estaria per resoldre.

 

M'acomiado de Meryl amb dos petons de cortesia i, en un breu punt de distracció, abans de creuar el llindar de l'elegant  porta d'estil industrial, li dedico una mirada de desaprovació a la gata elitista tot apartant-la amb una lleu puntadeta de peu d'entremig de les meues cames. Aquesta fugaç actitud esdevé la meua petita venjança per no saber trobar la manera de reprovar la rocosa relació de la Meryl amb aquell científic estúpid i misogin a pesar de ser un Nobel. 

 

 

Una qüestió de fe

 

Relat: Una qüestió de fe

 

Quan es perd la fe s’apaguen els llums que dansen com fanalets d’estiu i retorna la desesperança de creure que potser res era el que hom pensava. Quan es perd la fe apareix la remor sàvia que estronca els desencisos acumulats al llarg del camí. És llavors que no podem enganyar segons qui i podem llegir la por en els ulls d’altri. Quan es perd la fe tenim sensació de voler buscar la certesa d’allò que ens envolta i fem la revolució amb una força secreta que sobrepassa els mots i fins i tot la nostra ànima.

 Avui he vist plorar els meus pares pensant que el diable havia sortit del meu cos, perquè m’havien practicat una mena d’exorcisme purificador que aconseguia fer sortir la filla que havien somiat, la filla que encaixava en els seus somnis, la filla que ells havien dissenyat en l’interior més pregon.

Després de diversos fracassos estrepitosos amb els fills, la parella, les amistats, la feina i l'honor he alliberat l’ànima i es trenca tot allò obscur. L’espill es recompon a partir dels milers de bocins i la fe de ser millors persones en un món tan fi com el paper de cigarreta, com el fum que s’enlaira i després es perd en l’amplitud de la cambra, retorna per instal·lar-se com aquell que retorna a la placidesa tova de la butaca de lectura.

POEMARI MANS

https://dl.dropboxusercontent.com/u/87962345/mans.pdf

Ashti, òrfena de pau

Relat: Ashti, òrfena de pau

Avui han estat les eleccions generals a Turquia i jo estic plorant pel meu estimat Jir.

Sóc de Diyarbakir, una ciutat situada al sud-est de Turquia. La majoria dels que vivim ací som d’origen kurd, és a dir,ciutadans turcs força controvertits. A la meua mare sempre li he sentit dir que els kurds  hem estat de lloguer  en els diferents països on hem viscut perquè mai hem tingut casa pròpia.

Jir ja no pot dir res, Jir galopa entre els núvols de pols de Diyarbakir... Ahir semblava que feia la migdiada i la seua cara paradoxalment feia un gest de complaença. Els homes avariciosos i cruels se l’han emportat lluny de mi i de la nostra esperada filla. Avui li hem fet tots els honors en una cerimònia plena de tulipes blanques i olor d’incens. Ha estat breu i només he plorat en el moment que una tulipa ha caigut al terra i el seu subtil soroll m’ha recordat al descloure dels seus llavis quan em feia l’amor.

Sortint de l’enterrament he tingut la fortalesa d’anar a les urnes. He tornat a plorar, però m’he aguantat les llàgrimes fins a la sortida del col·legi electoral. Al llindar de la porta no les podia contenir i l’ofec ferreny de la gola em tenallava les passes. Malgrat tot, he mirat al cel nítid d’avui  i li he promès dues coses al meu estimat Jir:  els kurds entraríem al parlament turc i així Erdogan, el golut de poder executiu, no podria reformar la constitució per reforçar el seu autoritarisme i  la nostra filla s’anomenaria Ashti que vol dir “pau” en altres llengües.

El pecat de llegir

 

 Relat: El pecat de llegir

Aquell mercat fou la primera construcció de ferro que es va edificar a la ciutat, després li seguiren el de sant Antoni, el de la Concepció, d'Hostafrancs, Llibertat i Unió, entre altres. A la resta de les ciutats europees els mercats anaven creixent perquè la venda bàsicament de productes agrícoles a l'engròs embussaven els mercats centrals. El ferro sempre ha casat molt bé amb el caràcter d'aquest petit país d'elegància britànica i frescor mediterrània. 

Com que és un espai força obert i el febrer ventós es filtra per les entrades de l'edifici, conservo l'abric i els guants. Em noto la cara tibant com si m'haguessin estirat tota la pell i busco el recer dels panells exposats.

Només els necis són capaços de censurar i si, a més, creuen que posseeixen la veritat absoluta llavors es poden produir situacions lamentables. 

Diviso un panell curiós, bé tots ho són, de l'exposició Vermell de censura. És el panell dels contes prohibits. A les nits sempre ens inventem algun conte amb la petita i, de vegades, em retinc de fer volar massa la imaginació per no produir-li somnis massa estranys. Ara em sorprèn que Perrault, l’autor de la Caputxeta més atàvica, hagués de ser inculpat per fer apologia del canibalisme i la sexualitat morbosa. Els Grimm ho dissimularen força bé, tot i que es mantenen tics perniciosos i desenllaços massa vehements en un conte carregat de simbologia. No em puc avenir que als EUA el prohibissin perquè la dolça infanta portés una beguda alcohòlica al cistell de puntes càndides.

 Al davant meu hi ha una dona extremadament interessant que llueix una capa de color pruna i està llegint el panell d’un altre llibre infantil prohibit per fer al·lusions agosarades de l’acte de la masturbació. Estic pensant que Carroll i la seua Alícia es partirien el cul de riure si foren conscients dels estralls de la censura.

 Ara m’imagino la dona interessantíssima sense la capa color de pruna i creix la meua excitació, segurament la culpa dels meus pensaments pecaminosos, la tinguen totes les lectures que la meua mare em va infondre de petit del llit estant. Miro cap al cel i li dedico una llambregada d’agraïment.

A la nit començarem una altra lectura amb la petita, segurament la de El Petit Príncep. Em tranquil·litza pensar que serà bàsic per a convertir-la en una adulta irresponsable i lliure.

Les mans de Maria Perenya

 

Relat: Les mans de Maria Perenya
 

Cada època es defineix per sobredimensionar uns valors concrets. L’arquitectura és un art que capta certes necessitats i això la fa més humana i vertaderament funcional. L’humanisme hauria de funcionar en tots els àmbits que  conformen el nostre entorn, sinó una simple cadira es pot convertir en un moble inquietant i intrús a casa nostra.

Màrius reposava al sanatori de Paimio a vint-i-nou quilòmetres de Turku, ciutat finlandesa. El conjunt arquitectònic era obra d’Àlvar Aalto,  un arquitecte preocupat per integrar l’olor dels boscos finesos a dintre dels recintes comunitaris. Els pins i els brucs es podien entreveure des de les parets interiors de les habitacions per a tuberculosos. Parets laminades de fusta i sostres en forma d’onades llargues que acollien l’entrada del sol, font de salut primordial per als malalts.

Diuen que Aalto incidia fins en el més mínim detall: un llum, un material, un quadre... El sentit holístic de les seues obres produïa un benestar emocional inusitat en qui les habitava perquè eren percebudes per tots els sentits. Així l’olor de faig de les parets podia despertar en Màrius les ganes de passejar per l’habitació de mides reduïdes, ja que el transportava als boscos de prop de Paimio. L’entrada de la llum natural esdevenia un espectacle de formes polsoses segons l’hora en què es contemplava i a ell se li acudien mil coreografies de nimfes volàtils. La suavitat dels costats i  els perfils arrodonits esllanguien les hores i tot esdevenia més orgànic i més tàctil, més a l’abast de les mans i dels ulls.  

 L’orfenesa espiritual quedava així dissolta i tot es trobava en la justa mesura. Els dies de pluja esdevenien una obra d’art per als qui reposaven darrera del vidre i, tot i que eren dies en què els esputs sanguinolents i la febre reprenien la seua marxa bèl·lica, Màrius gaudia amb la dansa de les gotes i la música de llur frec amb les fulles.

Quan desallotjaren l’habitació de Màrius, després de cinc anys d’ingrés a Paimo, la infermera que havia mantingut més contacte amb ell recollí un bloc ple de dibuixos fets amb llapis, intensos i amb olor de sucre de fira. El tema més recurrent d’aquestes breus il·lustracions eren el d’unes mans femenines tocant les tecles d’un piano, possiblement tocant Nocturn de Chopin.