De bona fusta

 

microConte: De bona fusta

 

 

Vaig coincidir amb un home extraordinari en una d'aquelles festes infantils que en principi es presenten com a enutjoses. Començava la seua decadència física tanmateix l'opacitat de la pell i la lleugera corba de la columna li donaven encara més un aire august i voluptuós que només els que havíem estat educats en una mena de palau Bazoches érem capaços de captar...

Sabia parlar en un francès macarrònic i això encara el feia més atractiu i perdonavides cosa que pot ser un perill en una taula on predominaven els estrògens. Però ni els seus periples marítims per tota la costa africana, ni les compres exòtiques en els mercats de Marràqueix eren tan interessants com els coneixements que posseïa per tota classe de fustes. De fet, s'havia criat dintre d'una capsa de retalls d'aquest material que prové de les entranyes de la terra i que s'eleva fins a la cúpula celístia...

El seu pare ebenista no li havia ensenyat ni les textures, ni els colors, ni les utilitats dels diferents materials, però de ben petit era capaç de distingir amb els ulls cecs l'olor de lactosa de l'olor de cedre i és ben cert que no us sabria dir quina li feia obrir més els porus de la seua tendra pell.

M'explicà que allò que defineix una casa són els diferents tipus d'olors que es desprenen dels mobles... Recordava amb felicitat llunyana un despatx amb aires vintage  de la casa notarial i que el seu pare havia dissenyat durant gairebé un any, amb les conseqüents presses que sempre tenen la gent que es creu superior a la resta dels humans sobretot perquè el domini del llatí i la destresa a sumar quantitats exhorbitades de diners els fa sentir poderosos. Matisà que la caoba és la senyora selvàtica provinent dels  tròpics americans que millor casa amb aquest tipus de mobiliari. Vermellenca, polida i de carns atapeïdes és la més digna per estar en mans fins i tot del més virtuós com Sheraton.

La cervesa l'ajudava a expandir-se en les explicacions i s'embrancà llavors en les llibreries generoses en metres de fusta de cirerer. Una fusta elàstica però tenaç que la llambregada cap a la seua dona generosament més jove que ell acabà de definir-la per extensió.

 

L'estabilitat del faig, el refinament del roure, la vulnerabilitat del pi i l'atractiu seductor del til·ler seguiren les explicacions d'aquest somelier de la fusta...

 

Fou tan plaent aquella dissertació que, com és habitual en els parlants mediterranis, vam acabar tocant-nos l'avantbraç cada vegada que establíem alguna mena de complicitat i una de les galanteries més exultants que he sentit en la meua vida va ser la que li va dedicar a la seua tendra esposa... El bergant em deixà anar a cau d'orella que la suavitat del pits de la madona sempre li havia recordat una de les fustes més cares del món, la sequoia. M'assegurà que era la fusta dels rics  per ser la més dispensiosa del món i perquè els arbres eren tan colossals i alts que eren capaços de parlar amb totes les divinitats del cel.

 

 

 

Diari de Lia

 

 

microConte: Diari de Lia

 

 

 

 

El Centre d'Investigació sobre l'Ús del Temps ha establert unes coordenades per tal que gran part de la població arribi a una felicitat moderadament alta.
 

Jonathan G. és un home d'alta-mitjana edat i aquest any s'ha encarregat d'obtenir unes mostres de vida diària de Lia, una dona de baixa-mitjana edat. Dins d'un pot de vidre totalment hermètic i asèptic guarda les diferents mostres de quotidianeïtat d'aquesta dona. Lia es passa moltes hores fent allò que no li agrada: es lleva d'hora la qual cosa accentua aquella arruga als laterals de les comissures dels llavis i ha d'abusar del maquillatge cosa que no li escau gens, ja que amb una pell tan atòpica acaba pagant les conseqüències. No pot entretenir-se pentinant la seua nineta de filla, ella que havia dedicat anys i panys amb els bustos de plàstic de joguet i li fa malícia veure aquelles cues esquifides i esfilagarsades per tots els caps i costats com la  que li improvisa cada matí el pare de la criatura esgrenyada. Tampoc pot dinar amb la família perquè cadascun dels membres té un horari diferent i, per tant, aquella situació glamurosa tot sostenint un bona copa de vi i xerrant amb un marit exultant que va remenant aquell trinxat de verdures ecològiques saníssimes és una utopia. El sexe diví després d'una bona migdiada tampoc li és possible, entre altres coses perquè és l'hora en què comença a treballar a l'oficina i, a més, tampoc fa migdiada car aprofita per anar al gimnàs per estar divina per a un home eternament cansat; de vegades, s'ha imaginat alguna escena tòrrida amb aquell company que la mira amb ulls de corder degollat però no li acaba de trobar el punt morbós de la relació i ho deixa córrer.

En fi, les mostres van deixant constància d'una vida sense alè, descafeïnada i viscuda sempre amb presses i amb cara de restrenyiment. El cap de setmana, el dedica a l'oci però evidentment el té tot ocupat  i tramat de tal manera que també acaba sent una mica angoixant.
 
Tanmateix Lia veu que les seues amigues fan exactament el mateix i no es plantegen de canviar res, ja que si no ets una dona intensament ocupada acabes sent un nyerro de persona frustada i malaurada.

Voyeur

 

microConte: Voyeur

 

 

 

Ni tan sols amagada darrera un arsenal de contrasenyes del tot insuperables podia sentir-se segura de les urpes d'aquell home obsessionat i fetitxista que li robava la intimitat darrera d'una màquina infernal que desvetllava els secrets més impressionants i impensables de la bella Faina. Una dona amb aires de princesa guanxe i que desprenia una aurèola feta de llum de foc de fusta de drago.
 

A Faina li agradava en especial escoltar la veu escantellada d'aquella gitana morena, Pastora Pavón, que arrancava queixes empolainades de ritmes entretallats i eixuts de grans notes però extirpats del fons de les entranyes adolorides i escarmentades.  I ho feia quan tothom dormia i el silenci de la nit accentuava més les queixes d'aquella fetillera del cant que moria de gelosia i traïcions en cada octava: "Yo me pongo a dormir y no duermo... y me pongo a comer y no como... Que, más penita, tú a mi no me des por culpita de tu poco querer..."
 

Aquella nit de lluna blava, fenomen que només succeïa cada tres anys i solia ser a l'agost, va demanar amb totes les seues forces que l'admirador internàutic pogués entrar clandestinament en els seus secrets i que caigués en una mena de trampa d'aranya preparada a consciència.
 

Faina, la dona de foc lluminós, havia fet un forat de la mida d'una pupil·la humana a la pantalla per tal que aquell mercenari pogués espiar-la encara amb més deler. Ara ella li proporcionava un món nou i aquell gamarús podria veure-la semidespullada a sobre del llit escoltant aquelles queixes gaditanes. Si aconseguia posar-lo morat amb aquelles escenes impúdiques podria acabar d'una vegada amb aquell monstre de cul de panera i de masturbacions deleroses que esdevenien el  motiu  principal de la seua miserable existència.
 

Faina era bella i de carns lluents, plena de corbes i de mandíbula ferma, tanmateix l'espieta no complia les seues expectatives car era adipós, llardós i de rostre excessivament blanc. Com que la gent amb greix sol patir problemes cardiovasculars, aquella nit apegalosa d'estiu li preparà una escena del tot pujada de to: una Faina absorta en aquelles octaves, recolzada com una deessa grega a sobre de la chaise-longe i amb el cuixam entreobert tot ensenyant un bony lleuger fet de matoll de sexe i que trencava el blanc de la seua roba interior. El nostre vouyeur llaminer enganxà l'ull en aquell foradet que li descobria una dona de bellesa extraordinària i començà el ritual ignominiós tot rememorant en cada moviment aquella visió sobrehumana.
 

Us podeu imaginar que el que li provocà un atac de feridura fou quan Faina amb la veu enrogallada li dedicà amb un desvergonyiment de campionat aquella buleria octosil·làbica de Menese que el mantingué un temps allunyat del forat prohibit: "Maldigo la hora  en tormento, maldigo la hora que yo me encontré contigo, más me valiera haberme tropezao con la muerte en mi camino."