Ulls ben tancats a Llucifer

microConte: Ulls ben tancats a Llucifer

-Mai has tingut  gelosia de mi, oi?

-Doncs no, mai...

-I, per quina raó mai has sentit gelosia per mi?

-No ho sé, Alice... Potser perquè ets la meua dona?, potser que sigue perquè ets la mare de la meua filla i sé que mai em series infidel?...

-Estàs molt, molt segur de tu mateix, oi?

-No. Estic segur de tu.

Se sent el riure desmesurat d'Alice, gairebé embogit. Continua un diàleg esfereïdor, colpidor, impensable per a Billy...

Kubrick li sacceja el son; Kubrick no alliçona, ensenya; Kubrick li fa aclucar els ulls i esmolar els sentits. Quan Alice es desfà en una riallada embogida i escampa el seu poder per tota la cambra, sembla que tota la seua crueltat es concentra en aquell riure encanat que li retruny en els polsos. Alice és maliciosa perquè sap que té molt d'efecte sobre ell; és per això que la seua maldat pren una volada desmesurada...

Para en aquell punt la pel·lícula i acluca els ulls sense arribar-los a tancar del tot i, per un instant,  se li apareix l'estel de vuit puntes de color roig que sembla que algú li perfila des de les entranyes del mateix infern.

Easy living

microConte: Easy living (Billie Holliday)

És fàcil de viure quan puges a dalt d'uns patins extremadament relliscosos i notes que els braços t'equilibren l'ànima. Però el més emocionant comença quan gairebé els peus no toquen a terra, llavors t'arriba a la pell dels pòmuls com una mena de brisa estranya envoltada de notes de jazz i és llavors quan tot paga la pena... Viure és fàcil si et deixes portar per les notes d'un saxo desvergonyit i tronat.

Oslo

microConte: Oslo

Avui m'he llevat tard perquè estem a deu graus sota zero i això et reté llargament al llit. El sol està tan malalt com jo i llueix una grogor de lliri marcit que encara em fa venir més ganes de badallar i hivernar entre les flassades pesants. 

Anit vaig estar hores mirant com els flocs cansats i sigil·losos formaven una rua nerviosa prop de la llum de la meua finestra. He pensat en l'últim poema que he escrit i veig una errada mètrica, sembla estrany que ara recompti síl·labes com si recomptés volves de neu. No té sentit establir un nombre de síl·labes exacte si el que vols dir és presoner com un sol malalt a l'horitzó d'Oslo. Tampoc té sentit que m'hagi fet vella perquè el meu pensament resta intacte a la delicadesa de les flors d'ametller que pengen com arracades de núvia en una branca esquifida i desafiant enmig de tot el silenci de neu. 

Em veig de petita amb el trineu a tota màquina passant per davant del pont, de la font, del monòlit i de la roda de la vida amb les set figures humanes entrellaçades. Vigeland ha esdevingut un mal son les nits en què em costa agafar un son tranquil i les seues escultures em persegueixen com si foren mals esperits amb ganes de venjança. La força, els moviments bruscos, la irreverència dels gestos i l'ímpetu dels músculs de totes les figures quotidianes i a la vegada enigmàtiques em trasbalsa fins a tal punt que al matí sóc incapaç d'escriure res.

Ara mateix em miro l'escala de fusta que em portava a les golfes i se'm fa eterna, fa dies que no la puc pujar perquè les hèrnies de l'esquena han fet estralls en la flexibilitat més bàsica de les cames. Em miro els peus i em deprimeix veure el dibuix marró i negre d'unes sabatilles deformades pels anys. Segurament no sortiré de casa per por a relliscar i perquè les migdiades d'Oslo ja són nocturnes i no voldria deixar aquell vers amb aquella errada, hi dedicaré tota la tarda, buscaré entre totes les possibles expressions per tal de poder encabir la tendresa de les fulles de l'ametller dintre d'uns sabatots que només són bons per caminar en un terra pla sense escales ni desnivells.

Traïció literària

microConte: Traïció literària

La Clàudia és professora de literatura i sembla ser que té molt de criteri a l'hora de fer les classes i d'escollir els llibres per als seus alumnes, tot ho valora, analitza i considera... Això li ha creat una fama de persona considerada i respectuosa entre l'alumnat i també entre els companys, tanmateix tanta seriositat i rigorositat fan que de vegades esdevingue un pèl distant i per sobre del bé i del mal. En definitiva, s'ho té cregut que és bona i això és perillós perquè hi manca una ratlla molt fineta per arribar a ser un personatge esperpèntic i ridícul.

Tornem a la persona seriosa i diguem que avui la Clàudia s'ha indignat. Ella, que tot el que veu publicat  ho considera sagrat, místic i intocable, s'ha rebel·lat i, per primera vegada, un llibre li ha fet nosa, angúnia, gairebé fàstic. Es tracta d'un llibre on estan totes les cartes reals d'una autora a l'exili, unes cartes que li enviava a la companya i finalment amiga íntima d'una institució dedicada a les lletres. Són cartes íntimes, despullades, si voleu indecents i prostituïdes on surten totes les pors, tota la vanitat de la remitent, tots els naufragis i desitjos incomplerts... És un llibre primet i d'aparença inofensiva però a ella li ha fet mal, l'ha ferida i no pot airejar tots els secrets que conté a l'alumnat que precisament està estudiant aquesta escriptora, és amoral i injust.

Ha amagat l'epistolari darrere de l'últim prestatge del departament i s'ha promès a ella mateixa que guardarà els secrets que contenen aquelles lletres sempre i quan no siguen estrictament necessaris per esbrinar algun detall d'algun poema de la poeta.

Presències

microConte: Presències

Noto presències, no sempre, molt de tant en tant. Bé, de fet, les he notades tres vegades. Una ja fa molt de temps, em trobava fent un postgrau i vivia de rellogada en un pis d'estudiants i vaig notar dues presències de cos menut que jugaven amb els meus somnis mentre feia la migdiada. Deu anys després, en vaig notar dues de més familiars i vetustes, estant embarassada del meu fill, no us explico l'experiència perquè sembla extreta de la pel·lícula Stigmata... I, avui mateix, després de deu anys més -es veu que es manifesten en forma de decenni-, n'he notat una que l'he percebuda a través dels omòplats i al punt just on comença a créixer el borrissol de la nuca he notat una fiblada que m'advertia, mentre obria el frigorífic, que darrera meu en tenia una de la mida  d'un moble auxiliar de calaixos alts. M'he girat i he vist la cara adolescent del meu fill enganxada just a l'alçada de la barbeta i he fet un crit d'aquells tan femenins i fílmics... Anava lentament en direcció cap al flanc dret  amb els narius ben oberts per ensumar amb totes les de la llei aquell punt del coll que a ell li sembla que fa gust de flam de coco i caramel fos...

El llenguatge de les pedres

microConte: El llenguatge de les pedres

Hi ha poca gent que sàpiga escoltar, vull dir escoltar bé. I això és una llàstima perquè és una gran oportunitat per no perdre'ns coses que realment paguen la pena. El pare sap escoltar la terra i les pedres, de vegades també parla amb els arbres... Sobretot parla amb les oliveres i després, quan arriba a casa per dinar, li ho tradueix a l'idioma humà a la mare, per tal de poder-ho compartir.

Ha sabut trobar un lloc entre els bancals d'oliveres, crec que bastant mil·lenàries, aquelles que tenen un tronc que sembla més fet de roca que no pas de fusta. Ell l'anomena el racó, a aquell tros de secà, i els bancals s'aguanten gràcies als marges que ha fet de pedra seca i blanca. Un racó ombrívol que s'envolta de cocós, una mena de clots naturals oberts a la roca de la muntanya dins dels quals es posa aigua quan plou. 

És ben curiós tot l'entramat emmargenat, les fileres de pedres que se sostenen sense cap tipus de material per enganxar-se les unes amb les altres, simplement s'aguanten per pura complicitat i complementarietat les unes amb les altres. De fet, diu el pare, que són elles les que li demanen estar al costat d'una pedra o d'una altra i ell pacientment les encaixa. Les pedres surten d'una roca mare i amb un únic utensili l'arranca com si es tractés d'un queixal podrit de les entranyes de la terra obaga, aleshores s'està mesos escantellant trossets de roca que després li serveixen per delimitar uns escalons naturals.

Estima i escolta les pedres, diu que de vegades quan les pica fan un soroll com a metàl·lic i llavors ha de parar perquè segons sembla es queixen de mal. Quan el so s'engoleix pedra avall i sembla més un trepitjar fort que un so ferreny, és perquè la pedra se sent tan agraïda com quan t'esbandeixen els cabells a la perruqueria. Aquestes pedres satisfetes normalment sempre s'avenen i se senten bé en aquells murets tan curiosos que sostenen la terra i els arbres.

Les oliveres gairebé esdevenen llurs parents i entre el pare i la mare les han anat batejant: la morruda que anomenen Serp perquè allí hi nia una; la sevillenca Sábana blanca perquè al tronc s'hi veu, com en el tros de tela sagrat, una mena de contorn de nostre senyor; la farga anomenada Tora perquè es trasplantà de la terra de delta  desnivellada i més apta per al regadiu que per al cultiu de l'arròs... Les cuida com faria una mare diligent: les esllemena quan cal; els trau les berrugues, si cal; les escarra mirant de no ferir-les... 

El pare sovint es planta a dalt de tot del racó, a l'últim bancal, allí on ja comencen els pins i els margallons i amb aquella mirada petita i blavissa divisa un tros de braç del Trabucador els dies que no hi ha boira i diu que algun cop ha vist com voleiava aquell estornell fet encanteri que a cada sarpa porta una oliveta farga i al bec una branqueta per dur-li a la seua estimada que reposa en un niu llunyà.

Uri, el fill de Grossman

microConte: Uri, el fill de Grossman

Fa por estimar molt... Fa por i per això convertim el fet d'estimar algú en una cosa quotidiana que ni fred ni calor. Fa por estimar molt un fill i n'hi ha que es fan més fàcils d'estimar que uns altres... Ella se'ls estima diferent: a un se l'estima més quan li diu aquelles coses tan divertides i ocurrents, a l'altre se l'estima més quan el veu malalt i patint i fa aquells ulls vidriosos de febre. 

Un dels afers més difícils que ha trobat ella des que és mare  no té res a veure amb si els fa els macarrons més esponjosos i ben gratinats, si els omple les nits de lectures de contes meravelloses o si és la més bona escollint disfresses... No, el més difícil és poder convèncer-se a ella mateixa que els estima de debò... No sap si ho fa en la justa mesura o bé si exagera o estrafà el sentiment. Ella s'esforça bàsicament per aconseguir ser una mare digna per a uns fills com ells.

Somnis de raïm

microConte: Somnis de raïm

Tot el dia que es mostra alterada, amb un malestar inusual... Li cauen els sobrets de sucre del cafè, no aconsegueix recordar el nombre del seu canal preferit de televisió, li costa d'obrir la nevera i, quan ho fa, no sap què anava a cercar... El sol matiner tampoc l'ajuda a aixecar l'ànim. És possible que tingui les hormones en forma baixa o potser aquesta astènia sobtada hagi esdevingut la conseqüència d'un somni que ha tingut eixa mateixa nit en el qual es recorda menjant grans ovalats i grocs d'un carroll de raïm que reposava a sobre d'una calaixera fosca. El seu estimat estava ben prop amb una ferida al llavi tot i que no mostrava cap tipus de gest angoixat però guardava aquella actitud taciturna gairebé impossible d'interpretar. El més inquietant del somni és que la seua amiga més especial es cargolava de dolor en una butaca folrada amb una tela de brocat de roses exuberants i daurades...

Meravelles breus

microConte: Meravelles breus

Aquell matí de març, que tot semblava novell perquè el cel era més blau i més profund, va descobrir un núvol meravellós, ple de salut i amb forma de baralluga petita i bellugadissa. 

Després de pensar-s'ho una estona, l'encalçà amb un d'aquells estris de caçar papallones aparentment tan innocents i decidí que li insertaria un microxip per tal de poder-lo identificar en cas de pèrdua.

Un país de joguet

microConte: Un país de joguet

La petita Elefteria patia episodis sonàmbuls i de tant en tant s'aixecava del llit sense esma del seu cos. La imatge esdevenia grotesta i a la vegada persistent, perquè hom hauria cregut que es tractava d'una ànima errant que havia baixat a la Terra per produir atacs de feridura a qui pogués contemplar-la.

Aquella nit es dirigí a la terrassa de mides colossals i deserta de decoracions fútils i allargà el braç que li restava lliure, ja que amb l'altre premia sota l'aixella un cavallet de curses del país dels anissets i dels somnis de cotófluix. Aconseguí estirar la punteta d'una estrella ben curiosa que sembla ser que era el símbol d'un país tan petit que encara no sortia en cap mapa d'Europa.

El final del llibre

microConte: El final del llibre

Va trobar un prestatge misteriós que sostenia el llibre que parlava de la seua vida i va decidir que la deixaria de viure car havia descobert el final.

Tot en ordre

microConte: Tot en ordre

Hi ha diverses classificacions de l'espècie humana ho sé des d'avui mateix... Avui m'he deixat caure per la biblioteca i de veres que he intentat acabar aquell llibre de nanorelats, tasca impossible si t'asseus al costat d'una nena que es deixa impressionar per les il·lustracions de Welz. Tot esdevenia ohhh!, uauuu!!, mmm!!!: ohhh!!, per a la dona de vela inflada;  uauuu, per a la de tòrax de gàbia de falcó; mmm!!!, per a la que cavalca a sobre d'un cigne...

Precisament el nanoconte que llegia feia referència a l'art de classificar. De fet, el personatge mostrava una obsessió controlada a l'hora d'intentar agrupar els objectes per un ordre aleatori però coherent. Mai acabava aquesta tasca perquè les obligacions familiars li ho impedien i les classificacions o agrupaments sempre quedaven a mitges. Volia seguir llegint el llibre a casa tanmateix només disposaven d'un exemplar i restava exclòs de préstec; he decidit que és possible que faci una comanda per internet i el posaré al prestatge dels llibres de llom estret però que diuen coses interessants.

He extret un DVD antic, de tornejos i cavallers i moltes armes medievals. 

-Necessito el carnet- m'ha dit la bibliotecària.

-Te'l busco- li dic jo.

-Potser ordenant les targetes alfabèticament et seria més fàcil de trobar-lo- que matisa ella.

-Sí, però hi haurà targetes que costarà ubicar-les en una lletra o en una altra- que li etzibo jo.

-Tot és provar-ho- acaba estoicament ella.

Afegeix, amb rostre de dona sàvia però cansada, que a ella encara li agraden les pel·lícules més antigues, les que són en blanc i negre i m'imagino el seu piset també d'aquests colors i una filera de devedés de cinema clàssic americà classificats amb un ordre inquietant.

De cotó en pèl

microConte: De cotó en pèl

L'escriptura terapèutica arribava sempre a la mateixa hora, estenia tots els seus estris en una mena d'estovalles de quadrets de mocador de fardell. Aleshores es posava aquelles màscares, que tant de servei fan als metres xinesos, per evitar contagis entre les idees grandiloqüents i els mots tendres com ametlles de juny.

L'escriptura terapèutica obria la porta de les golfes dels tercer pis i estenia els mots més humils amb pinces de fusta ensutzades per la humitat, posava el programa curt de la rentadora per als versos més delicats i només feia servir l'assecadora en el cas que alguna sinestèsia pogués tornar-se tova com el cotó en pèl que desprenien les ones al pas per la badia.

Un desig...

microConte: Un desig...

Va haver d'esperar just un any per poder bufar amb intensitat aquelles espelmetes magres i de cos d'encenall i com sempre pensaria un desig educat i discret per evitar-se sorpreses pertorbadores.

Trapezista

microConte: Trapezista

Va fer bugada a l'escullera dels seus pits i la trena canyella li serví per escalar fins a les celles poblades d'aromes de mercat turc. Li venia el regust de la nit dels seus ulls i a pleret es gronxava cap per avall com un trapezista que alena núvols o com un dofí que juga a ser aeroplà justament allí on el pont del nas ho permet.

Aleshores, amb un arrap, va aconseguir robar-li una llàgrima que feia temps que esperava càlida i manyaga a l'andana del llagrimal... I començà a reposar com aquelles veles de prop de l'espigó on els encontres inadequats sangloten cada cop que s'abandonen, car havia trobat aquella penyora que feia tant de temps que anhelava. La mar entrava ensenyorida dins el seu port de fars que sovint badallaven de gana.

La casa de la bibliotecària

microConte: La casa de la bibliotecària

-Has desitjat mai una cosa amb molt de deler?

-Suposo que sí, però ara mateix no em ve res al cap... Per què ho dius?

La Laura està asseguda prop d'aquell finestral tan estrany i que tant li costa de netejar. Puja la cortina de sac fins a dalt de tot i també la persiana. Se li queda el vidre net d'obstacles visuals i està enfront d'ella. L'estima en silenci des de fa temps, no ho ha confessat encara a ningú. Li professa una adoració gairebé sobrehumana fins al punt de posar-se a viure prop d'ella... Ara la veu perquè no té altra feina que situar-se davant aquell finestral indiscret per on s'estiren com sargantanes les viudes amb aquelles bossetes  de brossa mig buides, però que les emplenen de tallades de meló per tal de no sentir tan greu la soledat del vespre ocre de setembre.

Elegant, discreta, ben proporcionada i amb unes taquetes a les teules que la tornen encara més irresistible... És la casa d'una bibliotecària vella i fadrina i la Laura la cobeja des que era un "mas robat" en aquell vial de terra. Entrar en aquella casa és una de les coses que més desitja d'aquest món, seria com penetrar en el sexe d'un amor platònic, sens dubte. Cada dia l'observa des de la seua talaia i, malgrat tot, li sabria greu que pengessin un d'aquells rètols fosforescents indicant la venda.

-No, per res...