microrelat: Màscara
M'hauria agradat trobar-me amb la Teresa Valldaura, aquella esplèndida dama que va passar de vendre peix al mercat central de Barcelona a lluir el fermall més voluptuós de tot Barcelona al mig d'un pit dolorós de rosa salmó de la mida d'un puny. Tanmateix, aquest dijous en corrien unes quantes de Valldaures pel Liceu. Quina llàstima, petita Abril, que no poguesses assistir!
Cheek to cheek em va pujar al cap: plomes etèries, lluentons, xarxetes que velaven ulls fascinats pel jazz i pel cava.
El saló dels Miralls reflectia l'escot d'una dama un punt demacrada i, si us dic enigmàtica, potser semblarà massa fílmic, però va ser així. Vestia de Gaudier i la màscara era feta de plomes negres i tenia la forma d'una papallona oberta. El que em sorprengué més d'aquella dona fou la manera com s'anava arranjant els cabells d'un negre blavós gairebé de matisos postsimbolistes. Més tard, la vaig trobar als lavabos i li lluïen de tal manera els ulls darrera de la màscara que qualsevol hauria dit que sortia amb una porció generosa de pols blanca d'aquell indret.
Més tard vaig descobrir que els ulls li brillaven d'emoció. No se sap si havia estat el diable mateix o el rei dels disbarats que li havia concedit passar una nit no com a rosa salmó de la mida d'un puny sinó com a noia lírica enmig del saló dels Miralls del mateix Liceu. Petita Abril, si no sabés del cert que aquella nit et vaig deixar dormint com un llorer a mitjanit, diria qua aquella noia esprimatxada i de cabells blaumarins tenia el teu posat trist i avorrit.
