ALZHEIMER

Em vaig trobar un somni que no tenia aroma. De fet, era un malson. La casa no tenia l'olor de palla fresca i els seus fills havien de decidir si calia canviar els abrigalls o no. La tristesa sovint no et deixa concentrar i, en ocasions, em trobo al sofà amb la mirada fixada en aquell porta-retrats blanc que conté el perfil d'un remer abillat com un home noucentista. Intenta recordar l'olor del seu esforç i li ve un regust de quitrà que no acaba d'encaixar dintre de la imatge emmarcada. Si vol recordar l'aroma de la mare es capbussa a l'ampolla de lleixiu i la de l'àvia normalment fa olor de rosa marcida per això deixa assecar durant llargs períodes els rams de casa. Segurament, la manca d'olor era la premonició que patiria la mateixa malaltia que el pare, però a ella se li avançaria. No tenir record de les olors et fa estar alerta dels sorolls que també s'esbafen com el ritme d'aquests dies de desterrament. 

Hi ha una mà del pare que fa olor de podrit, se li han encarcarat els dits i a dintre de les covetes es reclou l'aroma ranci de la mort. Ella sí que nota aquesta olor nauseabunda. Pensa en la feblesa que desprèn l'anòsmia i li pren la mà lliure d'olor per aferrar-se encara a la vida.

DESERTS

Un home que viu sol i estima no necessita que li expliquin quin és el sentit d'un abís. Segurament l'estètica i la dimensió de la bellesa deu d'estar en com el gat es fa un cabdell i acaba entrant en un somni penetrant, un home així deu acumular una reserva important de somnis segurament més voluminosos que els del seu propi gat.

Els gats tenen un punt de bogeria controlada i esdevenen una mena de canal comunicatiu amb un mes enllà difícil de desxifrar. Vaig conèixer un home que vivia amb un gat. Era un gat amb una presumpció rebaixada que solia jugar amb els cordons de les meves sabates i un dia, fins i tot, va ser capaç de trobar una rosa de Jericó petita que havia caigut de la meva orella mentre estimava el seu amo.

Les roses de Jericó solen viure en deserts i en ambients desfavorables, quan passa això les seves raïls es desterren del lloc inhòspit que les retenia sense sentit i les branquetes seques es dobleguen fins formar una mena de borrissol de llana terrós que es deixa transportar pel vent del desert. Tenen la capacitat de deixar-se transportar fins arribar a una mena d'oasi i llavors s'arraïlen sense pensar-s'ho i tornen a recuperar l'ànima desdibuixada.

Un gat sol contemplar l'abisme d'una ànima i, si cal, s'hi llança per recuperar-la, segurament perquè som nosaltres mateixos però en una dimensió més ascètica.

MOLSA

Les plantes lluiten per sobreviure. Hi ha molsa a la terrassa just a la vora de les juntes del sòl fet de plaques amples de rajoles. La molsa sol créixer en els llocs més ombrius i, a mi, sempre em transporta al desembre, al mes del pessebre, quan les prohibicions i l'autoritarisme estatal es diluïen com una ombra de gos perdut.

La molsa no té aspecte de planta sembla més aviat una passamaneria de luxe tenyida d'un verd majestàtic. No sabem si la seva floració esdevé estacional.Configura un marge perfilat al rectangle de la terrassa i el seu envellutament ens fa plantejar d'abillar aquella zona amb més fastuositat  ara que tenim temps de pensar en aquestes coses.

Veig certa semblança entre la suavitat del briòfit i la lleugeresa de l'amor que sol viure perquè en qualsevol moment podem pensar que pot deixar d'existir i això produeix un pes feixuc que pot arribar a neguitejar. La molsa és lleu tanmateix es manté aferrada al sòl i necessitaries un ganivet per poder-la sostovar del lloc on ha arraïlat. 

Dubto que cap rogle de molsa pugui explicar perquè s'ha fet present en aquella cantonada discreta i ombrívola de l'habitatge; de la mateixa manera també em fa dubtar que puguin existir ànimes deslliurades del pes del cos. Potser el soroll dels budells li retornen, a l'ànima, la sensació de massa i, segurament, el temps no cura res: en tot cas, ho solidifica.

DANUBI

Hi ha hostilitats que solen sortir de la combinació de tírries mal païdes. Hi ha jardins que solen barrejar-se espècies ben diverses. Buscava un lloc on poder plantar una casa però realment volia un verger. La casa evidentment havia de ser tota de fusta i calia que fes olor de bosc, fins i tot les cortines havien de guardar l'aspresa dels troncs d'aquells arbres que fa temps a qui ningú cuida.

Començava el temps de les roses i, com que ara eren esclaus d'un altre món encara més tancat, als vorals creixien mates llenyoses que aviat serien rudes grogues, n'hi havia unes altres amb l'olor humit de betum negre i amb forma papilionada que eren trèvols morats i pudents. Les més inquietants eren les mates blanquinoses i llenyoses, de tiges cobertes per un toment blanc i amb cabotetes de color groc que semblava que desprenien l'olor d'un oblit de vell, la sempreviva.

Un deïcidi pot ser la causa de la mort d'espècies no desitjades i tot un col·lectiu esdevé culpable d'ocupar la terra de les roses, de les flors autèntiques.

La Creu Fletxada hongaresa també liquidava les espècies invasores i silvestres a la vora del Danubi. Sobta que aquest riu tingui un nom tan magnànim i que les seves aigües siguin tan poc voluptuoses, tanmateix l'estiu és un bon temps per portar les camises blanques de fil arremangades i recordar aquella gent de roba ratada i sabates ronyoses amb càntics que semblen sortir de brolladors sagrats.

Sempre havia volgut un jardí d'abril com aquell en què les pedres petites es barregen amb l'olor de les absències.

CADIRA

Hi ha uns telèfons diferents als mòbils. Tenen una mena de rodeta amb números i un tacte molt agradable i adaptable a la mà i a l'orella. Blanca tenia un locutori i anàvem a recollir notícies fa molt temps. Hi hagué una notícia commovedora, em vaig quedar sense germana. La meva germana no va nàixer, es va quedar engendrada en els somnis. La placenta grisa l'embolcallava com una mena de metraquilat impossible de travessar. Es va quedar a dintre d'un nom. Tots els colors em parlaven d'ella i es va produir un canvi.

El pare solia portar unes sabates lluents com la placenta de Marta i la mare li enllustrava per sortir al carrer. A mi, em feien por aquelles sabates perquè semblaven dos fèretres brillants.Us ha passat mai que la llengua s'enganxa quan has de parlar amb algú que voldries matar? 

El telèfon de rodeta va fer unes arrels més negres que aquella placenta i les veus que em deien que la meva germana no tenia cap nom van deixar d'enfilar-se. Ara resten calmoses en una cadira que, de sobte, ha fet reposar el món.

Imatge: Marta Vidal

ESTERNUT

No puc controlar les ganes de compartir un cel fet de llum amb núvols lleugers  que fan de cella ben armejada a una muntanya d'encanteris. Els terrats semblen la proa d'un vaixell carregat de turistes cercant la benaurada llum i els crits dels infants ens alerten que continua havent vida més enllà dels habitacles. No sona cap música i tanmateix es fa evident el batec de la mar i el fregament de la saó de la terra.

Un veí acaba de fer un esternut segurament provocat per les pessigolles d'aquesta llum benaurada que ens ha alliberat, per uns moments, de la sensació d'esclavitud. No sabria dir si el soroll d'aquest impuls desorbitat envelleix amb nosaltres i es torna estrafet i amb tacte de cama de fusta articulada o bé es manté inalterable.

La llum sovint no cobreix tots els racons del món, de la mateixa manera que els núvols no poden esdevenir ànimes insosteniblement lleugeres per a tothom.

Imatge: Chema Madoz