TERANYINES
I, en traure el cap a fora de l'aigua, es va adonar que podia respirar de manera diferent. La sal de l'aigua havia aconseguit destapar el sentit de l'olfacte que tanta falta li feia. De fet, sentia com una mena de coïssor encegadora entre tots els conductes que s'anaven bifurcant per tot el rostre. Es capbussava amb deler per després sortir i enlairar la mirada als núvols que tenien un color de comiat definitiu. Semblava com si el rostre se li trenqués cada cop que emergia de dintre de l'aigua terrosa de badia perquè sortia amb una força de canó que li esborrava momentàniament qui havia estat i qui podia esser-hi a partir d'aquell moment. Havia après a llegir tots els núvols que semblaven una teranyina espessa enmig del cel i l'ajudaven a fixar la vista en la muntanya de l'Aigua que semblava reposar com un canonge en la seua tomba. I sense saber com ni per què, va recordar que, de petita, el pare venia de mal humor i buscava qualsevol raó per apallissar-la i va sentir un calfred que li pujava des del melic fins al centre del pit que acabava amb una picassor entre les cuixes i li feia vergonya rascar-se ni que fora dins l'aigua. L'aigua salada no només li havia retornat l'olfacte sinó que li aclaria la vista i va poder divisar uns cingles rojos que la feien estremir. A l'altra banda de la muntanya, existia un home que l'estimava sense tocar-li el melic. Hi havia un corredor llarg per arribar fins a ell i, un cop dintre la casa, desapareixien les pors i les mentides. Allí, els núvols deixaven de ser una trampa al cel i la muntanya de l'Aigua no tenia cingles rojos, ja que els hòmens de l'altra part s'havien encarregat de fer créixer arbres mil·lenaris que havien esperat anys i panys la seua arribada carregada d'olor de mar per emparar-la sota els seus braços molls d'alba.
