SOROLLS

Les paraules són residuals i sovint se les mengen els sorolls. Han passat molts dies en què les motos, els cotxes, el dringar de les botelles de butà contra l'acer del camió, les frenades o els crits de la canalla han deixat d'escampar el seu mal gust per les avingudes i els passejos. Les paraules estan fetes d'una pasta enganxosa i solen convertir-se en una mena de llac ensutzat i podrit. Ara, fins i tot trobo lletges les paraules d'aquell llibre de poemes que m'extasiava, les paraules són residuals i no poden entomar tota la lletjor ni tota la bellesa d'un món en silenci. 
Les fotos de flors feréstegues que anaven apareixent a les xarxes es convertien en una mena d'imatges inquietants que reclamaven algun tipus d'explicació. Els colitxos amb forma de pantalla o les roselles més insultants solien recollir una mena de quietud que les paraules eren incapaces de reproduir amb tota l'exactitud de la textura, els colors i el missatge del seu voleiar frenat per la mateixa imatge instantània. Potser les paraules s'havien convertit en argelagues que només feien nosa i produïen cert dolor si t'endinsaves en els seus cercles carregats de punxes.
Feia dies que la música tampoc sonava a casa i, com si es tractés d'una acció furtiva, s'aïllava amb els auriculars per escoltar la més infinita de Mahler o la més melangiosa de Chopin. Sabia que la música era prou forta com per a destruir la vanitat i la futilitat de les paraules que més insomni li produïen. Al final, aïllar-se dels sorolls del món i de la pols de les paraules més atrotinades li causava un plaer immens semblant a la melodia del vent quan bressola la flor més discreta d'un camp sense llaurar.