Bullying

 

microConte: Bullying

 

 

Vaig conèixer un gat mantós, sabeu d'aquells que tenen uns ulls grossos  com boletes de pitxolí i que destaquen en tot el rostre. Són bestioletes que solen tindre la panxa inflada i un posat entre malenconiós i de retard mental.

Són depenents de qui els cuida i es deixen asfixiar per les atencions de les mans sobreprotectores d'un humà dominant i patològicament depressiu.

Els gats mantosos sembla que miren sempre una mena de pluja extenuant darrere la finestra més empinada de la cuina i, si algú els prem amb determini per tal de donar-los certa autonomia, caminen tres o quatre passetes i, de sobte, resten hieràtics com si fossin una figureta carrinclona i ensucrada de Lladró d'aquelles que voldries fer trossets amb un bon cop de porta.

Venjança

microConte: Venjança

 

És possible que la venjança sigue  involuntària? Quan el nostre fons més  pregon sent la fragor d’antics dimonis banyuts que ens voltaven en les calderes del sofriment ocult , es desperta l’instint per retornar el mal.

La Nica havia estat un ésser insubstancial, de mirada aigualida i  amb un cos, sense ser esguerrat,  es pot ben dir que malaguanyat. Cal dir també que els qualificatius ignominiosos que rebia del seu pare van fraguar de manera secular en la pregonesa  del  seu entramat en aparença fràgil i inocu. Sempre solitària, amb poca conversa i menyspreada per la poca gràcia del seu cos i del seu caminar, havia estat com una mena de conill malalt en un pati on cada animaló  exhibia el seu pelatge més llustrós.

Però els anys ajuden a posar terra damunt els complexos i les vergonyes i la que abans era bella i graciosa ara es tornava baldera de cervell i escanyada de cames. Ans al contrari, la Nica s’havia decapat com aquelles cebes que aviat faran olor de ranci si no se les desfulla i s’havia quedat amb la pell més suau, més lluent i de sabor més entenimentat i subtil.

Els matisos de la venjança en aquesta dona s’amagaven darrera de gestos, de paraules o de llambregades a tota aquella catervada de gent que li havien amargat el fel en altres temps. Així, la que es creia ben casada podia arribar a neguitejar-se per l’afectuositat mal dissimulada vers la Nica d’un marit indiscret. El que havia propagat insults grollers i vergonyants havia de seure davant una deessa que ara tenia el do del sentit comú i de l’autoritat. I els que l’havien castigat amb la indiferència ara gairebé de genolls li suplicaven un minut d’atenció, un segon de comprensió.
A la Nica encara li quedava un llistat rigorosament extens de gent a la qual podia ferir amb l'arpó d'aquell vergonyant sentiment. Però un dia em confessà que el goig més gran que tenia era que s'havia complert la sentència esotèrica que una gitana rumbosa li havia fet un matí d'estiu davant del mercat de Mar d'aquella vila marinera: aconseguiria fer baixar al seu balcó dos estels de cua llaminera que cada matí li xiuxiuejarien a frec de pell i en francès "Quelle grande dame prend soin de nous".

 

Geomància

 

 

 

 

 

microConte: Geomància

 

 

Assistí a Dia i nit sense gairebé conèixer cap de les convidades. No era ni una trobada de velles amistats, ni de feina, ni de grupet de gimnàs. La passió inusitada per tot allò que feia referència amb l'art del feng shui, aplicació reservada fins ben poc a emperadors i reis, amb l'amfitriona de l'àpat fou un motiu suficient com per convocar aquell tiberi.

Ens havíem conegut a través del seu marit, un jove de no gaire alçada però d'una intel·ligència inhabitual que em va ensenyar les tècniques més bàsiques de busseig.
 

A més coincidíem en el fet que les dones que s'ornamentaven amb anells estridents, de pedres generoses solien ser extravertides i de conversa elegant, mentre que les que lluïen aquells anells fins i poc atrevits s'esforçaven per ser originals i això les convertida en persones insubstancials. Aquest fet ens va acabar d'unir per sempre més.
 

Sens dubte, va triomfar la convidada número dos. Si em pregunteu quins detalls la definien us puc assegurar que tota ella expel·lia una voluptuositat gairebé pueril que enganxava des del primer moment. Li vaig comptar totes les pigues que tenia als braços lluents per la crema hidratant i pel bany de sol d'aquell mateix matí i em va sorprendre que coincidissin amb el nombre d'estels de les quatre constel·lacions estel·lars de l'hemisferi nord que més observo. També vaig tindre temps de fer el recompte de les vegades que mastegava cada vegada que tastava aquella tempura de verdures i sens dubte seguia el ritual de les quaranta vegades. Si us dic que també vaig tindre temps suficient per analitzar la quantitat d'anècdotes que va explicar potser ja no em creureu, però coincidien amb els minuts que li havia costat d'explicar-les. Tota ella emanava un equilibri numèric impressionant i, a més, lluïa un anell de fusta que representava la rosa dels vents i que només una dona com ella era capaç de lluir amb aquelles vuit puntes que representaven cadascuna de les vuit personalitats de les comensals: la Goreti, de caràcter fort com la Tramuntana; la Vinyet, fresca i descarada com el Gregal; la Queralt, tan sensible i sempre amb la llagrimeta a l'ull com el Llevant; la Llum, tan moderada i insulsa com el Xaloc; la Fina, seca i eixuta com el Migjorn; l'Aloma, càlida i suau com el Garbí; la Fe, amb una força retinguda per la inseguretat així com el Ponent i, jo mateixa, tan impetuosa com el Mestral.

Cuina d'elit

 

microConte: Cuina d'elit

 

- M'he adonat que el que més  afalaga una  dona és fer visible l'interès pel seu plaer, és cert?

- I ho dius així, amb aquesta  immodèstia impúdica?

 

Cruz ho deia d'aquella mena de manera, amb aquella veu greu que semblava impostada, amb aquell aire d'etern infant. La seua clienta preferida tenia ganes de posar-lo a prova i li confessà que entre essències de gerds, llavors de cànem i quallades aromatitzades amb suc de peres etrusques, no s'hi sentia gens còmoda. Necessitava gaudir de la pell fina i daurada i les entranyes coagulades d'una truita ben batuda, d'oval perfecte.

Cruz intentà posar el màxim de serenitat en la batuda, sabia que d'aquella dona depenia la major part de la seua obra culinària i buscava la perfecció per simplement satisfer-la.

Capritxos de l'atzar

 

 

 

 

 

Relat: Capritxos de l'atzar (Basat en una carta real del poeta)

 

Benvolguda Mercè,

 

No et negaré que la teua marxa m'hagi deixat una mica desmanegat, tanmateix sento un goig terrible pel fet de poder-te escriure cartes amb l'excusa d'aquesta absència. Et semblarà una mica tronat però moltes coses em surten millor si les escric que si no pas les dic.

 

 

Saps?, l'afecte, l'amor, l'amistat o, com li vulgues dir a aquest sentiment nostre, el sento com una mena de planta baixa entremig de gratacels immensos i gairebé inaccessibles. Tinc la sensació que quedem aïllats i encastats en un món que no fa per nosaltres i, malgrat tot, açò esdevé tan bell que em fa mal fins i tot respirar.

 

Hi penso sovint, en aquesta situació, i no se m'acut altra cosa que acceptar-la tot i les mides reduïdes on ens podem moure. Només per a tu, he decorat la caseta tota de versos en diferents idiomes perquè ningú pugue dir que no entén el que veritablement em rosega per dintre. Per donar un rendiment màxim a això que sento,  m'he fet tatuar les cinc lletres del teu nom al tou de la cama i, a més, he aconseguit que, per les canonades, l'aigua cride als quatre vents que ens estimem.

 

No volia emprar aquest verb perquè al capdavall ja sona a desmenjat i la veritat és que ja ens hem dit una quantitat de coses a través del silenci que es pot ben dir que ja ens ho hem dit tot. Sovint no cal ni mirar-nos per establir aquell pensament còmplice entremig del silenci perllongat.

Ens hem endevinat un a l'altre com si d'un encanteri es tractés. I, sense vanitat, voldria dir-te que és el present més preuat que puc oferir-te. El solitari, el malhumorat, l'ermità obre la seua closca i se sent feliç de deixar-te entrar. A hores d'ara, és tot el que et puc oferir.

 

 

 

Sabies que Dant només va veure una vegada la Beatriu?, sabies que amb aquesta única visió va ser capaç d'escriure la Commedia pensant en ella?, sabies que l'amor val ben poc en mans de segons qui?...

 

L'amor del pare es fonamenta en el respecte; el de Déu, en la fe; el del fill, en la tendresa; el de l'esposa, en la comprensió i, el de l'amant, en el desig. Al capdavall l'amor es manifesta segons la situació en la qual ens trobem i som tan polivalents i contradictoris que som capaços de sentir-los tots a la vegada.

 

En fi, t'he de confessar que no t'enyoro massa perquè els capritxos de l'atzar sovint em fan present en llocs on no hauria de ser-hi: et veig passejant entre les roques de l'espigó mentre els gats esquarteren les mòlleres, et veig nua i fumant a la terrassa de la teua casa tan familiar i acollidora, et veig al dormitori amb el teu marit fent l'amor com dos falziots, et veig acotxant els teus fills quan se'n van a dormir, et veig a la parada de fruita tastant els albercocs més madurs...

 

Ben teu,

 

Màrius

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

T'estim

 

 

 

microConte: T'estim

 

Tenia ganes d'estimar algú de manera irracional, instintiva, potser sense sentit, amb incoherències, per impuls, sense cap tipus de fonament. No podia reflexionar-ho massa temps, si es preguntava per què ho feia, possiblement es trencaria tota la màgia. I ho va aconseguir, al cap de nou mesos nasqué una nen de cabells d'ala d'oreneta i de pestanyes melangioses. Els records, la vida i la mort van deixar de preocupar-la per molt temps.

La capseta de les roses

 

 

microConte: La capseta de les roses

 

Li feia por perdre l'esperança perquè llavors els seus pensaments es tornaven càustics i, encara que sabia que alguna cosa podia anar malament, sempre la guardava en una mena de caixeta esmaltada amb dibuixos realistes de roses extremadament aconseguides i palometes de contorns nítids.

 

No debades, va confiar en el seu amant perquè el seu avi sempre li va assegurar que calia creure en la gent però també calia estar preparat per quan esdevinguessin diables.

El piset de Brussel·les l'embolcallava com si fos una manta d'aquelles de ganxet de mil colors que consten de mil quadrets enganxats a l'atzar. Foren tants els dies que va estar sense ell en aquell pis que va acabar emplenant pàgines i pàgines d'ocells que entonaven la seua solitud en jardins fidels a les roses i a les buguenvíl·lees, de criades amb mitges cares  de costura marcada al tou de la cama i de dones angèliques amb vestits de quadrets liles tan petits que només es veien si t'hi acostaves per pentinar-les.

 

A la fi, la Mercè va morir com moren els ocells de gàbia: amb un halo lleu i desmanegat que denotava certa inquietud de retrobar la capseta de les roses i les palometes.

Papallones a l'estómac

 

 

 

microConte: Papallones a l'estómac

 

Un llapis amb punta als dos costats, el transportador d'angles mig trencat, una goma d'esborrar encastada en una maquineta de fer punta de color festuc, una lliura britànica de l'últim viatge del seu pare a Londres, uns cromos de Batman, un estoig amb una cremallera rebel i amb el nom de Garmann gravat i set papallones a l'estómac que no el deixarien dormir la vigília del primer dia d'escola.

El temps de les puputs

 

 

 

 

 

Relat: El temps de les puputs

 

Antigament aquella illa de cases havia estat un petit quarter militar. Al mig hi havia un pati i hi quedaven penjades unes argolles de ferro negre que havien servit per amarrar les mules i els cavalls. El pati semblava un jardí desolat i des de la finestra de l'habitació es divisaven les figueres que creixien lliurement entre els matolls de didaleres, romerí, boques de lleó o conillets, candeleres i valerianes que anaven divertint el caos de vegetació.

-Teniu fred, xiques?- preguntava la més gran de les tres germanes.

-Una mica... però si ens abracem i posem més papers de diari a sobre dels abrigalls potser no en sentirem tant- responia la mitjana amb aquella trempera que la caracteritzava, tot i que se li aigualia el to de veu quan veia el blau dels llavis de la més menuda.

Quan les puputs arribaven al pati, la mitjana començava a plegar els diaris i els guardava amb una pulcritud cirurgiana a la calaixera juntament amb els camisons de mànega llarga i de pitet brodat amb clavellets i floretes de verd glauc.

 

Una marieta se li havia posat sobre el respatller de la cadira. Tenia sis taques negres i  va recordar que també en aquell temps dels llençols brodats i de cases amb braser esdevenien uns insectes benvinguts perquè la seua mare li havia assegurat que arrossegaven la bona sort.

Havia passat més d'un lustre del temps de les puputs al pati de la casa de la Mançana, nom que popularment rebia aquell conjunt de plantes baixes agrupades per un pati al mig. I, la Ruth, la tenien asseguda tot l'estiu a l'ombra d'una olivera. Deien que no recordava res d'aquells temps; els pits se li havien tornat esponjosos, no es reconeixia amb aquelles dents tan perfectes que cada nit li posaven en remull i a la barbeta li brillaven uns pèls llargs i blancs que la més petita de les nétes sempre li observava amb cara d'esglai.

-Té fred, mare?- li preguntà la filla gran una tarda que semblava que el jardí de roses es mostrava com una gran fira de vestits de colors.

La Ruth parlava poc i, en veure un diari abandonat al terra d'aquell porxo de línies tan depurades, li regalimà un llagrimot galta avall com si fos la cua de fum d'un avió d'estiu.