Geomància

 

 

 

 

 

microConte: Geomància

 

 

Assistí a Dia i nit sense gairebé conèixer cap de les convidades. No era ni una trobada de velles amistats, ni de feina, ni de grupet de gimnàs. La passió inusitada per tot allò que feia referència amb l'art del feng shui, aplicació reservada fins ben poc a emperadors i reis, amb l'amfitriona de l'àpat fou un motiu suficient com per convocar aquell tiberi.

Ens havíem conegut a través del seu marit, un jove de no gaire alçada però d'una intel·ligència inhabitual que em va ensenyar les tècniques més bàsiques de busseig.
 

A més coincidíem en el fet que les dones que s'ornamentaven amb anells estridents, de pedres generoses solien ser extravertides i de conversa elegant, mentre que les que lluïen aquells anells fins i poc atrevits s'esforçaven per ser originals i això les convertida en persones insubstancials. Aquest fet ens va acabar d'unir per sempre més.
 

Sens dubte, va triomfar la convidada número dos. Si em pregunteu quins detalls la definien us puc assegurar que tota ella expel·lia una voluptuositat gairebé pueril que enganxava des del primer moment. Li vaig comptar totes les pigues que tenia als braços lluents per la crema hidratant i pel bany de sol d'aquell mateix matí i em va sorprendre que coincidissin amb el nombre d'estels de les quatre constel·lacions estel·lars de l'hemisferi nord que més observo. També vaig tindre temps de fer el recompte de les vegades que mastegava cada vegada que tastava aquella tempura de verdures i sens dubte seguia el ritual de les quaranta vegades. Si us dic que també vaig tindre temps suficient per analitzar la quantitat d'anècdotes que va explicar potser ja no em creureu, però coincidien amb els minuts que li havia costat d'explicar-les. Tota ella emanava un equilibri numèric impressionant i, a més, lluïa un anell de fusta que representava la rosa dels vents i que només una dona com ella era capaç de lluir amb aquelles vuit puntes que representaven cadascuna de les vuit personalitats de les comensals: la Goreti, de caràcter fort com la Tramuntana; la Vinyet, fresca i descarada com el Gregal; la Queralt, tan sensible i sempre amb la llagrimeta a l'ull com el Llevant; la Llum, tan moderada i insulsa com el Xaloc; la Fina, seca i eixuta com el Migjorn; l'Aloma, càlida i suau com el Garbí; la Fe, amb una força retinguda per la inseguretat així com el Ponent i, jo mateixa, tan impetuosa com el Mestral.