Venjança

microConte: Venjança

 

És possible que la venjança sigue  involuntària? Quan el nostre fons més  pregon sent la fragor d’antics dimonis banyuts que ens voltaven en les calderes del sofriment ocult , es desperta l’instint per retornar el mal.

La Nica havia estat un ésser insubstancial, de mirada aigualida i  amb un cos, sense ser esguerrat,  es pot ben dir que malaguanyat. Cal dir també que els qualificatius ignominiosos que rebia del seu pare van fraguar de manera secular en la pregonesa  del  seu entramat en aparença fràgil i inocu. Sempre solitària, amb poca conversa i menyspreada per la poca gràcia del seu cos i del seu caminar, havia estat com una mena de conill malalt en un pati on cada animaló  exhibia el seu pelatge més llustrós.

Però els anys ajuden a posar terra damunt els complexos i les vergonyes i la que abans era bella i graciosa ara es tornava baldera de cervell i escanyada de cames. Ans al contrari, la Nica s’havia decapat com aquelles cebes que aviat faran olor de ranci si no se les desfulla i s’havia quedat amb la pell més suau, més lluent i de sabor més entenimentat i subtil.

Els matisos de la venjança en aquesta dona s’amagaven darrera de gestos, de paraules o de llambregades a tota aquella catervada de gent que li havien amargat el fel en altres temps. Així, la que es creia ben casada podia arribar a neguitejar-se per l’afectuositat mal dissimulada vers la Nica d’un marit indiscret. El que havia propagat insults grollers i vergonyants havia de seure davant una deessa que ara tenia el do del sentit comú i de l’autoritat. I els que l’havien castigat amb la indiferència ara gairebé de genolls li suplicaven un minut d’atenció, un segon de comprensió.
A la Nica encara li quedava un llistat rigorosament extens de gent a la qual podia ferir amb l'arpó d'aquell vergonyant sentiment. Però un dia em confessà que el goig més gran que tenia era que s'havia complert la sentència esotèrica que una gitana rumbosa li havia fet un matí d'estiu davant del mercat de Mar d'aquella vila marinera: aconseguiria fer baixar al seu balcó dos estels de cua llaminera que cada matí li xiuxiuejarien a frec de pell i en francès "Quelle grande dame prend soin de nous".