El temps de les puputs

 

 

 

 

 

Relat: El temps de les puputs

 

Antigament aquella illa de cases havia estat un petit quarter militar. Al mig hi havia un pati i hi quedaven penjades unes argolles de ferro negre que havien servit per amarrar les mules i els cavalls. El pati semblava un jardí desolat i des de la finestra de l'habitació es divisaven les figueres que creixien lliurement entre els matolls de didaleres, romerí, boques de lleó o conillets, candeleres i valerianes que anaven divertint el caos de vegetació.

-Teniu fred, xiques?- preguntava la més gran de les tres germanes.

-Una mica... però si ens abracem i posem més papers de diari a sobre dels abrigalls potser no en sentirem tant- responia la mitjana amb aquella trempera que la caracteritzava, tot i que se li aigualia el to de veu quan veia el blau dels llavis de la més menuda.

Quan les puputs arribaven al pati, la mitjana començava a plegar els diaris i els guardava amb una pulcritud cirurgiana a la calaixera juntament amb els camisons de mànega llarga i de pitet brodat amb clavellets i floretes de verd glauc.

 

Una marieta se li havia posat sobre el respatller de la cadira. Tenia sis taques negres i  va recordar que també en aquell temps dels llençols brodats i de cases amb braser esdevenien uns insectes benvinguts perquè la seua mare li havia assegurat que arrossegaven la bona sort.

Havia passat més d'un lustre del temps de les puputs al pati de la casa de la Mançana, nom que popularment rebia aquell conjunt de plantes baixes agrupades per un pati al mig. I, la Ruth, la tenien asseguda tot l'estiu a l'ombra d'una olivera. Deien que no recordava res d'aquells temps; els pits se li havien tornat esponjosos, no es reconeixia amb aquelles dents tan perfectes que cada nit li posaven en remull i a la barbeta li brillaven uns pèls llargs i blancs que la més petita de les nétes sempre li observava amb cara d'esglai.

-Té fred, mare?- li preguntà la filla gran una tarda que semblava que el jardí de roses es mostrava com una gran fira de vestits de colors.

La Ruth parlava poc i, en veure un diari abandonat al terra d'aquell porxo de línies tan depurades, li regalimà un llagrimot galta avall com si fos la cua de fum d'un avió d'estiu.