Micromasclisme

Relat: Micromasclisme

Té ales delicades, tan fines, tan pures que semblen fetes de somni de nimfa. Amb les ales vola i li fuig suau de la mirada perquè és com els núvols de març: intensa, ferma i lliure. L'home sorrut la voldria engrapar...

Té els peus fets de bec de colom i una ment irreverent com la boira sense límits ni contorns. L'home inflexible li envia missatges plens d'imperatius...

Borda paraules de suc de pruna que es troben a les cantonades d'olor de frígola i l'home captaire li vol robar les mans i capllaçar-les...

No plora i, si ho fa, es posa d'esquena mirant la finestra que regalima baf i soroll de plugeta, l'home irritat voldria abraçar-la fins fer-li cruixir l'espinada.

Només envia missatges a les caderneres, a les garses, als tords, als verderols i a les merles... L'home ofuscat esclafa rossinyols i vol que garli només per a ell...

És tatua la nuca blanca i té pit dolç de monja i els turmells ossuts de gata. L'home golut la llepa amb la mirada tot acaronant-se l'aliança...

És arquera, apunta i encerta al bell mig del cor d'una pedra maragda que esclata en mil encenalls fets de soroll de salt d'aigua. L'home irat voldria partir la fletxa des de dalt d'un turó.

Puja panteixant fins a dalt de la roca sísifa i així puja i no sua i respira el batre d'ales d'un falcó que reposa allà dalt on la terra fa olor de núvol i de cel. L'home híbrid voldria saber d'on trau la força.

Fa mirada de sargantana i sap restar quieta com l'aigua de bassa i, de sobte, avança frenètica a ritme de mànega d'aigua i s'amaga on només ho sap fer la pluja de maig. L'home expert voldria trobar aquells indrets...

És bella i plena de seny, escriu versos i fa art. L'home rovellat li roba les paraules i les besa...

Esclau, irat i frisós del temps veu com la dona de nuca tatuada s'eleva com un desig de Porexpan...

LA FAM D'UN HOME

MICRORRELAT: LA FAM D'UN HOME

M'estimava com un esclau, com un boig, com un captaire. No sé pas per què. Pregunta-li a la pols del camí, a les fulles que cauen, al misteriós Déu de la vida, ningú entén aquestes coses. Jo no li vaig donar res, res li vaig donar i ell encara m'ho agraïa. I jo li vaig dir: "Dóna'm la teua pau i la teua raó!"I ell plorant es va lamentar que no li demanés la seua vida...

Sóc aquí

Microrelat: Sóc aquí

Sempre tan bo i tan intel·ligent... Et miro de perfil i et trobo fins i tot atractiu així calb i tot. Intento recordar quina va ser la raó per la qual vaig voler compartir llit amb tu, a desitjar-te de manera animal gairebé. Ara estiro el braç mentre dorms i intento travessar aquella línia imperceptible però que subtilment ens separa. Desitjava despertar-te a la nit i lliscar per l'esquena dels teus somnis però tants silencis i tanta pau encoberta trinxen fins l'última engruna de les coses més petites i delicades.

EL MAR

microrelat: El mar

Només vaig al seu encontre a les nits, a la claror hi ha massa gent i no ho entendrien... A mi m'agrada trobar-me amb ell nua, completament nua i ell m'espera també així. Comença a acaronar-me els turmell amb aquella delicadesa líquida que em fa sentir calfreds des del melic fins als polsos. Va pujant una mena de glopada freda i embruixada pels genolls, les cuixes i, quan arriba a la cintura, em pren amb el seu braç envellutat i dolç i xucla els pits i s'arrapa al coll prement ben fort els muscles. I sento com resa el meu nom, entre el soroll de les onades: Susanna, Susanna... El meu amant de les nits perdudes, el meu mar de Comala...

PEDRO PÁRAMO

microrelat: Pedro Páramo

Som a l'agost i els dies de més escalfor puja de la terra l'olor de podrit dels morts semblant a la de les saponàries trinxades després d'una nit enganxosa. Els ulls embotits per la canícula pateixen per divisar les llàgrimes de sant Llorenç i l'esforç suposa tindre'ls en una brasa contínua com tingueren els cruels botxins el cos del sant... S'asseu amb el cos balder i els hibiscus sembla que li allargassen els bracets dèbils per tanta delicadesa que desprenen, com si vulguessen evitar la seua caiguda a terra. Saben que el bac ressonaria fins i tot a través de les parets i arribaria al cel amb un ressò desmesurat que faria obrir el vol dels coloms estripats pel mig i ofegats de batre neuròticament les ales. Ell decidirà morir quan  vulgue i no quan Déu dispose. Així és. En el moment que la terra se li escole d'entre les mans i les roses se li ofeguen de set davant la seua indiferència, llavors serà el moment i no abans. Fa dies que un ocell el segueix per tot arreu i fins i tot l'espera mentre dina. Només se n'ha adonat la petita i va cantant com distreta: "Todo lo que cae en el río ya no se recupera", "todo lo que cae en el río ya no se recupera..."

COM GAVINES RIALLERES

Microrelat: Com gavines rialleres

Clavem la mirada a qualsevol lloc, excepte al desconegut amb el qual no tenim més remei que compartir aquest espai tan reduït. Potser és cert que ens assemblem a les gavines rialleres... Amaguem que tenim por o que tenim atracció insana? La desconnexió cap a l'altre és com amagar la mirada davant l'aparador d'una pastisseria per por a seguir desitjant allò més dolç i tendre però prohibit...

GANIVET DE FE

Microreflexió: Ganivet de fe

Ai las, l'art ens torna egocèntrics, neuròtics, delinqüents barroers i ens cal esporgar tot el que hi ha ben endins en les pregoneses de la nostra consciència. Em fas arribar un missatge críptic, difícil de digerir, agosarat, colpidor... Quants ganivets has hagut de suportar al bell mig del cor, quants somnis perduts i quantes injúries hauràs patit!! Em confesses que has perdut l'esma i que no et veus a cap espill, que t'envolten aus carronyeres i que tens dolor de fel a la pell i als ossos. Els ulls sota les lents es tornen afamats i la pena t'estripa el rostre amarat de desconsol. La ira, l'odi i el turment et tenallen el cap i gaudeixes impúdicament de tindre la presa dintre la gàbia...

No et desconsoles així, no et castigues més... L'edat de la innocència ja fa temps que va esmunyir-se. El cor s'ha entumit i l'amor se'ns arronsa com un monyó gangrenat. Ni tu ets un llop ni jo una musa, simplement ens busquem a través dels mots...

Sents la remor de l'aigua? És tan suau el seu soroll que és capaç de revifar la fe perduda. El mar, els núvols i la terra em retornen a tu, al teus bells acords. Mai he perdut el nord però et confesso que la raó i els principis fa temps que han galopat cap a altres INDRETS. T'escric tot això amb pols ben ferm, sincera i generosa.Tinc l'esperança que retornaran els teus mots cap a mi, estimada poesia...

Poemari Mans (en procés)

Poemari Mans (en procés)

Tancada

microrelat: Tancada

A terra hi ha unes formigues que s'estan menjant el meu pa, les llavors de la meua tallada de síndria... Al cel un martinet creua l'estany i s'estremeix de veure'l volar tan decidit cap a les aigües estancades i minúscules de la badia. Tot desprèn una virulenta solitud en aquella cantonada silenciosa del món.

Mentides

microrelat: Mentides

Pertanyia a una espècie omnívora, tot s'ho anava empassant. Devorava paraules, estructures, imatges, records, gemecs i xuclava les ferides més endanyades, més doloroses. Portava els comptes de totes les síl·labes mortes arran dels llavis febrosos de tantes confessions.

El que escrivia havia pres un cos ple de vida, però només es respiraven somnis sense ànima, sense esglai... Havia estat tan ingenu que es creia que la literatura parlava de la seua vida... La literatura era una fal·làcia esperpèntica i caricaturesca d'una vida que mai havia esdevingut. Quina bestiesa haver de llegir tantes mentides!

Arbre

microrelat: Arbre

Si us hagués de dir per què ploro, caldria que sabéssiu que des que naixem gemeguem per vindre en aquest teatre de malalts mentals. Només els arbres són humils. Quan la rosada fa un gest de tendra carícia, deixen anar un parell de brots que insinuen dues fulles tímides i lleugerament espantades. I, quan el mestral s'enfureix sense cap motiu amb les seues branques, vinclen el tronc en la mesura que els és possible per fer més lleuger el dolor de l'embestida. Després els veureu tan serens que sembla mentida que hagin patit i gaudit tant en aquesta vida.

La lenitat dels dies

microrelat: La lenitat dels dies

Des de la finestra em sorprenen les corbes sinuoses dels camins que marquen uniformement les vides dels hòmens. Tot és tan previsible i establert... Res del que ens pot causar alegria pot esdevenir real i, si ho és, triga tant que acaba sent un triomf nostàlgic i trist, carregat de fracassos i cansat. L'esperit es dilueix amb la lenitat dels dies que van perdonant les nostres faltes amb un desmenjament rosegador. Potser Déu és així de tediós, tediós com la pluja d'ahir a la tarda, no ho podem saber...

Inclassificable

micropinió: Inclassificable

 

 

Conec, de fa poc, un senyor escriptor molt culte, però sovint es fa passar per un tronxo de col. Se li dóna bé fer l'enze fent veure que no s'assabenta de res  i sincerament li importa un rave que te n'hagis adonat, d'això. Un dia li vaig sentir a dir que mai t'has de prendre massa seriosament a tu mateix, és la pitjor cosa que pots fer davant la resta perquè, si algú nota una espurna de visió magnificada, desequilibrada i excessivament enamorada del teu ego, llavors has begut oli, company. La saviesa de J.M.B. precisament li ve d'aquest posat sorneguer que li permet fer la seua vida sense qüestionar la de la resta. Inclassificable.

Llàcoves

microconte: Llàcoves

La humiliació m'envaí de cop. M'havia equivocat tantes vegades en aquesta vida; havia valgut la pena passar tantes i tantes hores davant dels llibres? Em repetia que una memòria que transita entre llàcoves no és vàlida per resoldre cap qüestió d'envergadura. L'únic consol que em resta és pensar que la vanitat d'esperit, la fe infal·lible i la veritat absoluta són pròpies del dimoni.

El perill de ser dona avui

microConte: El perill de ser dona avui 

Em van fer dona per estar davant de l'aigüera, per esbandir els plats, per bullir somnis, per netejar rimes, per enllustrar aquell vers lasciu que em torba, per mostrar la sina que regalima de gotetes tímides per l'emoció de poder mantenir l'aplom després de llegir un bell poema.

Mentides poetoses

microContes: Mentides poetoses

Heu sentit mai el plaer de llegir un poema i pensar que s'ha escrit tot just pensant en vós. Hi ha poetes que sembla que tinguen un únic lector i ho fan tan afectuosament que ningú hauria dit que el van fer només pensant en l'impacte de les imatges i en la simetria de les sinestèsies. Quan s'estima malament sol passar això... Llavors,  resulta que en aquell vers només hi havia el quequejar dels ocells arrapats als fils de la llum. 

El nostre xiuxiueig no va despertar cap rellotge

microconte: El nostre xiuxiueig no va despertar cap rellotge

És possible actuar sense por i confessar en una nit, que ja és lluny, que tenies un altre amor? Per això m'he allunyat i he marxat perquè em persegueix el somni on apareixes tu i el nom de la teua antiga amant esculpit en un rellotge...

W.H. Auden

microConte: W.H.Auden

El temps no et dirà res, absolutament res. Ara bé, si un matí de setembre, fent-te l'esmorzar, sobtadament sentes a prop de l'estómac com una mena de pes de bala per allò que pensaves que podia ser i ha esdevingut un fracàs, donat per satisfet... Podràs tornar a sentir la solitud i ella et portarà poemes preciosos i allí el pes de la bala es fondrà com el sucre que t'havies posat al cafè. D'aleshores ençà, tornaràs a creure en un amor que fa anys que esperes i tornaràs a confiar que el temps pugue donar-te un cop de mà.

Cartes corínties

microConte: Cartes corínties

Va entrar a la cambra secreta, la que els hòmens guarden amb cadenat perquè ni ells mateixos s'atreveixen a entrar-hi de ple. Aquella que permet furgar en allò més íntim, més amagat... Només la consciència callada pot conèixer el més íntim d'un mateix i un cop s'hagi desvetllat s'ha de tornar a tancar de manera delicada i lenta com aquelles ferides que els cal temps per deixar de supurar...

Quan es té la gosadia de fer això, un deixa de fer el savi i és el moment de poder parlar amb  Déu i es té l'esperança que els mots puguen vèncer tots els planys. Amèn.

He vist com es bressolava

microConte: He vist com es bressolava

És possible viure dins d'una habitació i observar durant dues hores llargues com es bressola l'herba amb l'alenar estrafet del vent?

L'aigua, la terra, la pau, l'amor i els ocells vénen amb la set, els oceans, les batalles, els records i les neus. No ho sabíeu? No podíeu arribar a pensar que la distracció i el fet de badar contínuament us pot portar a pensar en la indeleble fragilitat i delicadesa d'allò més petit?

Quants secrets que havia guardat en aquells passadissos misteriosos i ara, de cop, els vaig creuant amb l'esperança que esbrinaré quin impuls fa aixecar un falcó d'una roca.

Un test

microConte: Un test

Alison Bechdel dibuixa en una taula de roure que no té gairebé marques a sobre. Bechel sembla un home amb aspecte femení o una dona amb aspecte masculí?

Alison està dibuixant dues noies de còmic que parlen al porxo d'una casa que sembla més un bungalow que no pas una llar:

- Fa vent i m'agrada.

- A mi també.

- Volen plàstics i els arbres lluiten per no desarrelar-se.

- Tot es torna més gran i proper amb el vent, t'has adonat?

- Sobretot, proper... L'altre dia vaig haver de sortejar amb el cotxe una cadira de fusta que semblava sempre tan distant a la terrassa del costat que em feia sentir molt desgraciada. Aquest matí semblava embogida i havia perdut aquella actitud hieràtica i prepotent que tant em neguitejava.

- Potser el vent l'ha torna boja?

- Una cadira no es torna boja només pel vent, ha d'haver alguna cosa més...

Amor de pluja

microConte: Amor de pluja

Avui el cel està especialment atractiu: núvols escabellats, blau difuminat però de contorns violents que et fan mirar. Avui me'l menjaria a petons aquest cel perquè mostra un caràcter de voler esclatar i dir-ho tot a través d'una pluja que cada vegada es fa més desitjable i irritant .

Reina de carnaval

microconte: Reina de carnaval

La rutina torna la vida molt previsible. Com aquelles pel·lícules plenes de tòpics. Com els poemes vanitosos que volen ser originals i artificiosos. Però, la vida és llesta com la fam i a voltes ens sorprèn i apareix disfressada de reina de carnaval i ens deixa bocabadats.

Sylvia Plath

microconte: Sylvia Plath

Saber estar sol és un art, tot pot esdevindre un art: fer marges de pedra, clavar una pilota a la xarxa, llaurar la terra, fer fermalls de feltre i escurçar la vora d'uns pantalons... Però el que realment faig bé és estar sola. Ho faig tan bé que la casa s'omple d'una olor com de pastís de brossat amb la base de galeta triturada barrejada amb mantega. Deu ser que tinc una vocació per estar sola igual que Sylvia la tenia per morir.

Quadres

microconte: Quadres

La por ve d'una sola cosa i és vella, molt vella. Em ve des que el sento que s'allunya. Cada vegada que ens separem noto com si perdés algun fermall o penjoll difícil de recuperar. Cada vegada que em perdo aquells trossets de la seua vida, tinc la sensació que també perdo trossets de la meua. Sé que arribarà un dia que seran fragments molt petits, com aquelles figures geomètriques de Piet Modrian que cada vegada van minvant. El dia que ja no em trobi en aquell quadre, aquell mateix dia esdevindràs un home i jo hauré començat a morir dintre del quadret més minúscul, fill meu...

Cosir versos de crep

microconte: Cosir versos de crep

Vaig fer un curs de patronatge. És apassionant: tot de peces que no tenen res a veure amb una mànega o un coll. Les pinces del pit, la gaia de la faldilla, el trau brodat, la trinxa dels pantalons, les tapetes de les butxaques... Després l'embastat i la separació dentada dels punts blancs sobre el guixat. El muntatge i finalment el sobrefilat ben polit...

Quan em miro a l'espill veig una bruseta de crep que té la caiguda d'un vers lliure decasíl·lab.

Converses felines

microconte: Converses felines

No em porto gens bé amb el temps i sovint em quedo a casa, solitària. No tinc calma, només el vi me'n dóna i també la conversa i la companyia d'aquell gat mandrós que sovint puja pel forat del pati de llums.