microrelat: Pedro Páramo
Som a l'agost i els dies de més escalfor puja de la terra l'olor de podrit dels morts semblant a la de les saponàries trinxades després d'una nit enganxosa. Els ulls embotits per la canícula pateixen per divisar les llàgrimes de sant Llorenç i l'esforç suposa tindre'ls en una brasa contínua com tingueren els cruels botxins el cos del sant... S'asseu amb el cos balder i els hibiscus sembla que li allargassen els bracets dèbils per tanta delicadesa que desprenen, com si vulguessen evitar la seua caiguda a terra. Saben que el bac ressonaria fins i tot a través de les parets i arribaria al cel amb un ressò desmesurat que faria obrir el vol dels coloms estripats pel mig i ofegats de batre neuròticament les ales. Ell decidirà morir quan vulgue i no quan Déu dispose. Així és. En el moment que la terra se li escole d'entre les mans i les roses se li ofeguen de set davant la seua indiferència, llavors serà el moment i no abans. Fa dies que un ocell el segueix per tot arreu i fins i tot l'espera mentre dina. Només se n'ha adonat la petita i va cantant com distreta: "Todo lo que cae en el río ya no se recupera", "todo lo que cae en el río ya no se recupera..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada