A terra hi ha unes formigues que s'estan menjant el meu pa, les llavors de la meua tallada de síndria... Al cel un martinet creua l'estany i s'estremeix de veure'l volar tan decidit cap a les aigües estancades i minúscules de la badia. Tot desprèn una virulenta solitud en aquella cantonada silenciosa del món.
