JAZZ (QUARTET MINVANT)
Jo també intentaré ser fidel a la realitat o almenys el record que tinc d'aquesta realitat, Borges ja deia que era el mateix. Un fets que, com a Ulrica, van passar fa ben poc i, tot i que no he gosat de parlar-ne massa, potser per pudor potser per una qüestió d'agafar perspectiva o simplement perquè no m'hi veia amb cor.
El pare va decidir que marxaria de manera sobtada i, tot i que volia fer el viatge sol, vam decidir per una simple qüestió de gentilesa familiar acompanyar-lo fins on ens deixessin. Com que el llogarret on esperava per poder partir era molt estret, només van deixar entrar la mare i nosaltres vam entomar la nit al ras. Prop del Botànic sonava jazz i des del muret que ens separava del viatge del pare arribaven melodies amb sabor d'estiu fet de riu i de llums tintinejant com campanetes daurades a sobre un turó. L'home evaporat va rebre un vídeo fosc i em va dir que li encantava, suposo que el fet de veure's aquelles llumetes, ni que foren llunyanes, el devien emocionar. Tot i que jo li havia enviat per la música lleu que ens arribava entre les adelfes que diuen que són verinoses.
Dormir al ras és un somni de joventut i el matí es feia incòmode sense poder veure la cara de la mare per saber si ens deia la veritat o bé dissimulava com aquell jazz nocturn imperfecte. Quan finalment vam poder seure amb la mare, les notícies tenien el regust d'una tallat fred que has de llençar a la pica perquè ja no amolla ni tan sols aroma d'aliment. Vam decidir que el viatge del pare seria lleu, sense gairebé equipatge i que esperaríem amb ell fins que trobés lloc per a embarcar-se.
El meu pare no era ben bé un tipus genial, més aviat era un tipus complex, gairebé freudià. Com el pare d'Espriu, era adorable i també detestable. Com el pare d'Espriu, tenia rampells que t'atacaven els nervis i l'hauries matat sense cap mena de contemplació. Cal dir, però, que era una persona excel·lent, com el pare d'Espriu, que ens va llegar nits com aquella plena de jazz al turó del regne dels viatges.
La mare no el deixava marxar perquè trobava que encara tenia capacitat per guarir-lo molts anys i li vaig demanar que li digués que ja podia emprendre aquella travessia. Es va desfer en un plor perquè no li podia dir allò i va decidir que d'alguna manera li transmetria que no patís pels que no marxàvem que n'érem uns quants, que segurament ens retrobaríem en un espai de temps relativament breu.
Durant vuit hores el pare va estar somiant i respirant com si intentés baixar i pujar una cremallera encallada i nosaltres no podíem ajudar-lo en aquesta tasca, només podíem observar-lo com aquell que seu en una taula d'estiu tot esperant una gerra de cervesa mentre sona un jazz reposat i desmenjat.
Tenia la sensació d'una destralada a la nuca i tot i així vaig poder agafar la mà del pare que continuava lluitant amb la cremallera. El jazz va parar definitivament i va començar a sonar una música més propera a ell que necessitava saber com era de forta la seua fe; suposo que com nosaltres va veure-la banyar-se en aquell terrat proper al riu de les llums.
