No puc controlar les ganes de compartir un cel fet de llum amb núvols lleugers que fan de cella ben armejada a una muntanya d'encanteris. Els terrats semblen la proa d'un vaixell carregat de turistes cercant la benaurada llum i els crits dels infants ens alerten que continua havent vida més enllà dels habitacles. No sona cap música i tanmateix es fa evident el batec de la mar i el fregament de la saó de la terra.
Un veí acaba de fer un esternut segurament provocat per les pessigolles d'aquesta llum benaurada que ens ha alliberat, per uns moments, de la sensació d'esclavitud. No sabria dir si el soroll d'aquest impuls desorbitat envelleix amb nosaltres i es torna estrafet i amb tacte de cama de fusta articulada o bé es manté inalterable.
La llum sovint no cobreix tots els racons del món, de la mateixa manera que els núvols no poden esdevenir ànimes insosteniblement lleugeres per a tothom.
Imatge: Chema Madoz
Imatge: Chema Madoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada