Hi ha hostilitats que solen sortir de la combinació de tírries mal païdes. Hi ha jardins que solen barrejar-se espècies ben diverses. Buscava un lloc on poder plantar una casa però realment volia un verger. La casa evidentment havia de ser tota de fusta i calia que fes olor de bosc, fins i tot les cortines havien de guardar l'aspresa dels troncs d'aquells arbres que fa temps a qui ningú cuida.
Començava el temps de les roses i, com que ara eren esclaus d'un altre món encara més tancat, als vorals creixien mates llenyoses que aviat serien rudes grogues, n'hi havia unes altres amb l'olor humit de betum negre i amb forma papilionada que eren trèvols morats i pudents. Les més inquietants eren les mates blanquinoses i llenyoses, de tiges cobertes per un toment blanc i amb cabotetes de color groc que semblava que desprenien l'olor d'un oblit de vell, la sempreviva.
Un deïcidi pot ser la causa de la mort d'espècies no desitjades i tot un col·lectiu esdevé culpable d'ocupar la terra de les roses, de les flors autèntiques.
La Creu Fletxada hongaresa també liquidava les espècies invasores i silvestres a la vora del Danubi. Sobta que aquest riu tingui un nom tan magnànim i que les seves aigües siguin tan poc voluptuoses, tanmateix l'estiu és un bon temps per portar les camises blanques de fil arremangades i recordar aquella gent de roba ratada i sabates ronyoses amb càntics que semblen sortir de brolladors sagrats.
Sempre havia volgut un jardí d'abril com aquell en què les pedres petites es barregen amb l'olor de les absències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada