Les plantes lluiten per sobreviure. Hi ha molsa a la terrassa just a la vora de les juntes del sòl fet de plaques amples de rajoles. La molsa sol créixer en els llocs més ombrius i, a mi, sempre em transporta al desembre, al mes del pessebre, quan les prohibicions i l'autoritarisme estatal es diluïen com una ombra de gos perdut.
La molsa no té aspecte de planta sembla més aviat una passamaneria de luxe tenyida d'un verd majestàtic. No sabem si la seva floració esdevé estacional.Configura un marge perfilat al rectangle de la terrassa i el seu envellutament ens fa plantejar d'abillar aquella zona amb més fastuositat ara que tenim temps de pensar en aquestes coses.
Veig certa semblança entre la suavitat del briòfit i la lleugeresa de l'amor que sol viure perquè en qualsevol moment podem pensar que pot deixar d'existir i això produeix un pes feixuc que pot arribar a neguitejar. La molsa és lleu tanmateix es manté aferrada al sòl i necessitaries un ganivet per poder-la sostovar del lloc on ha arraïlat.
Dubto que cap rogle de molsa pugui explicar perquè s'ha fet present en aquella cantonada discreta i ombrívola de l'habitatge; de la mateixa manera també em fa dubtar que puguin existir ànimes deslliurades del pes del cos. Potser el soroll dels budells li retornen, a l'ànima, la sensació de massa i, segurament, el temps no cura res: en tot cas, ho solidifica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada