ALZHEIMER

Em vaig trobar un somni que no tenia aroma. De fet, era un malson. La casa no tenia l'olor de palla fresca i els seus fills havien de decidir si calia canviar els abrigalls o no. La tristesa sovint no et deixa concentrar i, en ocasions, em trobo al sofà amb la mirada fixada en aquell porta-retrats blanc que conté el perfil d'un remer abillat com un home noucentista. Intenta recordar l'olor del seu esforç i li ve un regust de quitrà que no acaba d'encaixar dintre de la imatge emmarcada. Si vol recordar l'aroma de la mare es capbussa a l'ampolla de lleixiu i la de l'àvia normalment fa olor de rosa marcida per això deixa assecar durant llargs períodes els rams de casa. Segurament, la manca d'olor era la premonició que patiria la mateixa malaltia que el pare, però a ella se li avançaria. No tenir record de les olors et fa estar alerta dels sorolls que també s'esbafen com el ritme d'aquests dies de desterrament. 

Hi ha una mà del pare que fa olor de podrit, se li han encarcarat els dits i a dintre de les covetes es reclou l'aroma ranci de la mort. Ella sí que nota aquesta olor nauseabunda. Pensa en la feblesa que desprèn l'anòsmia i li pren la mà lliure d'olor per aferrar-se encara a la vida.