El llenguatge de les pedres

microConte: El llenguatge de les pedres

Hi ha poca gent que sàpiga escoltar, vull dir escoltar bé. I això és una llàstima perquè és una gran oportunitat per no perdre'ns coses que realment paguen la pena. El pare sap escoltar la terra i les pedres, de vegades també parla amb els arbres... Sobretot parla amb les oliveres i després, quan arriba a casa per dinar, li ho tradueix a l'idioma humà a la mare, per tal de poder-ho compartir.

Ha sabut trobar un lloc entre els bancals d'oliveres, crec que bastant mil·lenàries, aquelles que tenen un tronc que sembla més fet de roca que no pas de fusta. Ell l'anomena el racó, a aquell tros de secà, i els bancals s'aguanten gràcies als marges que ha fet de pedra seca i blanca. Un racó ombrívol que s'envolta de cocós, una mena de clots naturals oberts a la roca de la muntanya dins dels quals es posa aigua quan plou. 

És ben curiós tot l'entramat emmargenat, les fileres de pedres que se sostenen sense cap tipus de material per enganxar-se les unes amb les altres, simplement s'aguanten per pura complicitat i complementarietat les unes amb les altres. De fet, diu el pare, que són elles les que li demanen estar al costat d'una pedra o d'una altra i ell pacientment les encaixa. Les pedres surten d'una roca mare i amb un únic utensili l'arranca com si es tractés d'un queixal podrit de les entranyes de la terra obaga, aleshores s'està mesos escantellant trossets de roca que després li serveixen per delimitar uns escalons naturals.

Estima i escolta les pedres, diu que de vegades quan les pica fan un soroll com a metàl·lic i llavors ha de parar perquè segons sembla es queixen de mal. Quan el so s'engoleix pedra avall i sembla més un trepitjar fort que un so ferreny, és perquè la pedra se sent tan agraïda com quan t'esbandeixen els cabells a la perruqueria. Aquestes pedres satisfetes normalment sempre s'avenen i se senten bé en aquells murets tan curiosos que sostenen la terra i els arbres.

Les oliveres gairebé esdevenen llurs parents i entre el pare i la mare les han anat batejant: la morruda que anomenen Serp perquè allí hi nia una; la sevillenca Sábana blanca perquè al tronc s'hi veu, com en el tros de tela sagrat, una mena de contorn de nostre senyor; la farga anomenada Tora perquè es trasplantà de la terra de delta  desnivellada i més apta per al regadiu que per al cultiu de l'arròs... Les cuida com faria una mare diligent: les esllemena quan cal; els trau les berrugues, si cal; les escarra mirant de no ferir-les... 

El pare sovint es planta a dalt de tot del racó, a l'últim bancal, allí on ja comencen els pins i els margallons i amb aquella mirada petita i blavissa divisa un tros de braç del Trabucador els dies que no hi ha boira i diu que algun cop ha vist com voleiava aquell estornell fet encanteri que a cada sarpa porta una oliveta farga i al bec una branqueta per dur-li a la seua estimada que reposa en un niu llunyà.