Relat: Les mans de Maria Perenya
Cada època es defineix per
sobredimensionar uns valors concrets. L’arquitectura és un art que capta certes
necessitats i això la fa més humana i vertaderament funcional. L’humanisme
hauria de funcionar en tots els àmbits que conformen el nostre entorn, sinó una simple
cadira es pot convertir en un moble inquietant i intrús a casa nostra.
Màrius reposava al sanatori de Paimio a
vint-i-nou quilòmetres de Turku, ciutat finlandesa. El conjunt arquitectònic era obra d’Àlvar Aalto,
un arquitecte preocupat per integrar
l’olor dels boscos finesos a dintre dels recintes comunitaris. Els pins i els
brucs es podien entreveure des de les parets interiors de les habitacions per a
tuberculosos. Parets laminades de fusta i sostres en forma d’onades llargues
que acollien l’entrada del sol, font de salut primordial per als malalts.
Diuen
que Aalto incidia fins en el més mínim detall: un llum, un material, un
quadre... El sentit holístic de les seues obres produïa un benestar emocional inusitat
en qui les habitava perquè eren percebudes per tots els sentits. Així l’olor de
faig de les parets podia despertar en Màrius les ganes de passejar per
l’habitació de mides reduïdes, ja que el transportava als boscos de prop de
Paimio. L’entrada de la llum natural esdevenia un espectacle de formes polsoses
segons l’hora en què es contemplava i a ell se li acudien mil coreografies de
nimfes volàtils. La suavitat dels costats i
els perfils arrodonits esllanguien les hores i tot esdevenia més orgànic
i més tàctil, més a l’abast de les mans i dels ulls.
L’orfenesa espiritual quedava així
dissolta i tot es trobava en la justa mesura. Els dies de pluja esdevenien una
obra d’art per als qui reposaven darrera del vidre i, tot i que eren dies en
què els esputs sanguinolents i la febre reprenien la seua marxa bèl·lica, Màrius
gaudia amb la dansa de les gotes i la música de llur frec amb les fulles.
Quan desallotjaren l’habitació de
Màrius, després de cinc anys d’ingrés a Paimo, la infermera que havia mantingut
més contacte amb ell recollí un bloc ple de dibuixos fets amb llapis, intensos
i amb olor de sucre de fira. El tema més recurrent d’aquestes breus
il·lustracions eren el d’unes mans femenines tocant les tecles d’un piano,
possiblement tocant Nocturn de Chopin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada