Relat: La sang
Les dones convivim amb la sang perquè aquest element és un motiu més per assegurar la qualitat del llinatge. La bella Carolina recordava la cara satisfeta de la mare el dia que li vingué la menstruació i l’advertència misteriosa d’anar amb més compte amb el gènere masculí a partir de llavors. Una sentència que la va mantindre ben capficada durant uns quants anys tot intentant d’interpretar epistemològicament el significat vertader. Així, restà ocupada fins que descobrí que segurament i inconscientment la seua mare li havia volgut dir que les aparences eren més importants que fins i tot els sentiments i la dignitat de la seua dolça i tendra filla.
En quedar-se embarassada del seu primer fill, l’horror de veure sang en la seua roba interior durant les trenta-vuit setmanes de gestació, la mantingué en alerta cada vegada que visitava el lavabo que era ben sovint. Finalment, aparegué la temuda sang i pensà decebuda que el fruit que amb tanta complaença havia resguardat en el temple jonàsic ara se li tornaria fallat o simplement no s’esdevindria res de tot el que havia somniat amb tant d’anhel. Feliçment, la sang fou el preàmbul d’un nadó saníssim i llustrós.
I ara que havia superat tantes proves de sang encara li calia sobrepassar l’última del cicle femení. La Carolina es fonia en bassals de sang immunes que arremetien contra el seu sistema de defenses d’una manera atroç i vandàlica. Fou tanta la pèrdua d’hemoglobina que hagueren de fer-li transfusions d’uns quants litres i posteriorment es procedí a l’extirpació de l’òrgan sobirà de les dones, la matriu.
La Carolina es recuperà de manera espectacular perquè era de constitució ferma i soferta però arran de la transfusió de sang van començar els malsons que no l’abandonaven ni dia ni nit. El somni era recurrent: un home fumant i amb la mirada fixa a l’horitzó en un single no massa escarpat prop d’una platja de còdols i l’aigua del mar plena de coàguls de sang i trossets grisencs carnosos que s’elevaven de l’aigua per formar una mena de bombolles transparents del color de les roses roges quan encara no han esclatat.
El que la Carolina no arribaria a saber mai és que la sang d’aquest home li produïa com una mena d’astènia amb els consegüents resultats de cansament, nerviosisme, inapetència, manca d’energia, somnolència diürna i insomni nocturn. I de tant en tant, la venia a visitar una figura ambigua meitat àngel meitat cigne que expel•lia bracets i manetes de la mida d’un nadó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada