Relat: La
inconsciència dels instants
Hi ha dues classes de conductors: els que ho fan amb música i els que ho
fan sense. Sempre he tingut la teoria que, quan es condueix amb música és
perquè el lloc on has d’anar no és massa important; fins i tot el trajecte no
ho és massa. L’altre dia em vaig
espantar quan vaig prendre consciència que ja havia passat aquell magatzem de
mobles abandonat de la vora de la carretera. Sempre me’l miro perquè té el
mateix nom que el meu fill. Quan havia passat dos-cents metres més enllà vaig
pensar si realment l’havia deixat enrere i no va haver-hi manera de fer una
composició exacta del moment.
De sobte, la música em va començar a molestar i vaig abaixar el volum fins
gairebé fer-lo imperceptible; el motor tornava a regnar com a música de fons.
El somriure dels ulls que duia darrere les ulleres de sol s’esvaí tot d’una i
l’asfalt gris i les ratlles blanques de la carretera em van sacsejar el
pensament tot recriminant-me que possiblement molts instants de la vida havien
passat així, sense gairebé adonar-me’n.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada