La llum sense Stalin

 

 

 

Relat: La llum sense Stalin
 

Molts cops els homes pugen al poder per manca d’idees pròpies. Sovint esdevenen els preferits d’algun líder a punt de desaparèixer d’escena o simplement la mediocritat i la buidor dels seus actes els permet ascendir de manera inusitada. La manca de solidesa ideològica  pròpia i la incapacitat d’idear un lideratge honest i flexible els porta a la por i la por acaba instaurant-se amb formes poc ortodoxes d’actuar.

L’home d’acer desbancà i assassinà el possible successor de Lenin, Trotsky, abans però li va robar totes les idees que aquest posseïa encara que li constava com a rival ferm.

Malauradament, jo vaig nàixer justament als inicis del seu mandat   i el fet que la meua àvia tingués una biblioteca a casa fou un motiu suficient per enviar-nos la malèfica policia estalinista. Recordo que ens vam quedar sense absolutament res. L'anomenada Gran Purga serví per liquidar el país de possibles rebotats i perseguiren i executaren sobretot els camperols aburgesats o kulaks. Amb ben just un any, m’hagueren d’abandonar per tal que no visqués al carrer amb una família partidària de l’incipient comunisme. Aquesta gent vivia amb benestar al camp i dormien totes les nits amb placidesa. Evidentment no recordo res d’aquell any, tinc una idea aigualida de la meua mare i la meua àvia. Em resta a la memòria el somriure ample i esperançat de la més gran i també recordo l’abraçada de la meua nova cuidadora.

Amb els anys em vaig anar acostumant als animals que envoltaven aquella mena d’hangar enmig del camp pla. Hi tenien de tot, sobretot tota mena d’aus: l’enigmàtica barnacla i les grulles siberianes van esdevenir les meues companyes de joc més bàsiques. S’ha de dir que, des de llavors, em comunico més bé amb els animals que no pas amb certs individus. Tanmateix, aviat va aparèixer una nova companya de jocs i ja no me’n vaig separar mai més. Es tractava de la veïneta del costat de la casa, els seus pares pertanyien a un sector més aviat liberal de la societat i el que més m’impressionava de la casa era els dos prestatges robustos  de faig que sostenien uns quants llibres potser fins i tot prohibits. Ben pensat i des de l’òptica actual d’una dona de gairebé vuitanta anys, era ben estrany que no els haguessin deportat cap a algun camp de concentració o gulag. La filla petita del matrimoni era nou mesos més gran que jo i s’anomenava Alena que vol dir “llum” en altres llengües. Alena tenia un defecte a la vista i havia de portar ulleres i això la feia especial per a mi. Alena em va ajudar a asserenar el meu caràcter salvatge i això va permetre que em concentrés en algunes lectures sobretot de Chéjov. A l’estiu deixaven que ens banyéssim juntes i jo, extasiada, li passava l’esponja pels cabells tan llisos i tan llargs, m’hauria passat tot el dia esbandint aquells meravellosos cabells... Alena era pacient i es deixava fer com aquells cadells que acaben adormint-se si vas repetint un gest concret. D’ella vaig aprendre que Édith Piaf no era una cantant, era un àngel que envellutava les llargues nits de tardor i també vaig aprendre que podies plorar de goig.

Asseguda davant el paper blanc us escric tot això perquè no em costa res de fer-ho, sóc escriptora i les paraules em van triar a mi. Hi ha algú que em dicta tot això i sol ser a les nits, quan el meu marit  somiqueja amb un filet de bava i amb el tors mig aixecat per un coixí ample.
El meu fill, de petit, es llevava a les nits tot dient-me que no podia dormir però jo sabia que era mentida, s’aguantava el son perquè sabia que a la nit esdevenien moltes coses interessants a la taula del menjador, que era on escrivia llavors... I ell no s’ho volia perdre. Ara dirigeix una famosa editorial russa anomenada Senseson.

Alena va morir fa uns anys i el seu germà és el que dorm amb el tors aixecat i el filet de bava. Sempre he pensat que Stalin em va fer un gran favor, perquè vaig poder tindre tres bones famílies  i, entre tots els membres, la llum d’Alena amorosia encara més els acords de les cançons de la Piaf.  Està vist que els núvols van passat i van creixent floretes humils entre els asfalts però us he de dir que tot és tan efímer que gairebé és un miracle captar una llum autèntica.