Relat: Dante
Em va mirar, el
vaig mirar i vaig entendre que necessitava que estigués al seu costat.
M’agradava aquell posat melangiós que desprenia mirat de perfil i també aquell
matís rogenc del seu rostre. Per fi, diumenge vam passejar junts, i el que
realment m’enxamplà l’esperit foren aquells cabells que voleiaven i em feien
pessigolles entre les mans. Malgrat tot, quan va començar a córrer em vaig
espantar i em vaig haver d’aguantar ben fort al seu coll perquè sinó hagués
caigut... A pesar de tot, no vaig predre l’equilibri físic; l’emocional, crec
que sí.
Ahir va ser un
dia d’aquells que ni la música aconsegueix d’amorosir i em vaig imaginar que
tornava a caminar amb ell. Dante és un
cavall curiós, m’ha ensenyat com s’han de deixar anar els cabells al vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada