Relat: Viatge a París
Tota la felicitat és un preàmbul
d’alguna tragèdia. Vaig conèixer un escriptor jueu que m’ho va fer saber el dia
que esperàvem a l’aeroport del Prat el nostre avió cap a París. Em va assegurar
que Déu sempre estava cabrejat i que el fet de resar no servia de res,
absolutament de res…
Ens va veure tan feliços amb les
nostres maletes de rodetes impecables
que crec que li va agafar certa enveja i l’enveja sovint et fa tornar
sàdic. Annabel Lee, de fet, va ser una
víctima d’aquest sentiment atroç d’unes entitats celestes molt baudelarianes i
va acabar en una sepultura tocada per la marinada. Però això són figues d’un
altre paner. La qüestió és que foren cinc dies inoblidables: els xiquets
contents i jo enamoradíssima d’un marit gens complicat que resolia diligentment els trajectes urbans a cop de mapa. Estàvem tots tan contents que
Déu ens va castigar; la gula per la felicitat té un preu i tot cristià, ni que
sigue escèptic, ha de pagar una taxa de duana que compense l’excés de benestar.
En arribar a casa, la nostra estimada tortuga Ikea havia mort perquè s’havia
quedat falcada d’esquena –i això és fatal per a aquests rèptils- entre la paret de la seua piscineta i la
pedra que li feia d’illa, un succés tràgic que va aigualir els meravellosos
instants passats sota els llums parisencs.
Al cap d’un parell de setmanes, en un
diari conegut sortia a l’última pàgina una entrevista a un escriptor
novaiorquès d’origen jueu. Al subtítol de l’entrevista es destacaven unes
declaracions significatives i força profètiques d’aquell novel·lista inquietant
amb el qual vam coincidir en el nostre viatge. Això és: “De
vegades Déu no escolta i es torna un
pare brutal i maltractador, possiblement alcohòlic a jutjar pel seu
comportament…”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada