Tradicions laborals

Relat: Tradicions laborals

Flèche havia estudiat medicina però realment a ell li hauria agradat estudiar psicologia. El seu pare, un cirurgià ja octogenari, mai hauria permès que el seu únic fill estudiés el que ell considerava que era una pseudociència. Com que el finançament econòmic del futur metge emergia directament del capital del patriarca, cosa que, a Flèche,  per a res el molestava, hagué d’acatar el que l’autoritat suprema per imperatiu paternal havia decidit molt abans fins i tot que ell nasqués.

En Flèche mai havia amoïnat els pares per a res. De fet, quan va nàixer ben just va fer una ganyota esllanguida com a plor anunciador de l’arribada en aquest món ple de mortals. De més grandet, a la mare, no li féu passar ni una mala nit que ella la  pogués recordar  amb tremolors a les cames. Ni trapella, ni salat, ans al contrari, entenimentat i apagat com ell mateix. I potser és per això que se l’estimaven com aquell qui d’esma es lleva del llit i es prepara el cafè. El pare aviat el començà a veure més com un col·lega  que no pas com un fill i s’ha de dir que, assenyat com era, en cap moment se li acudí de confessar-li, al pare, aquell interès per l’estudi de les ànimes.

Com a facultatiu de medicina interna va destacar en la mida justa però el que realment el va convertir en un científic excel·lent fou l’estudi basat en les malalties humanes tot lligant-les amb algun estat emocional concret. Així, si una senyora li acudia a la consulta amb un nòdul tiroidal a la gola li recomanava punció, ecografia i analítica per descartar possibles mals majors i sobretot que es posés el despertador trenta minuts abans de  tal com ho feia habitualment. L’explicació era ben senzilla: el nòdul enviava més tiroxina i augmentava el metabolisme del cos, la qual cosa feia que aquella persona anés com una moto per no fer tard als llocs. Si algú patia d’acidesa d’estómac, a la recepta ho especificava clarament: calia que no visités tan sovint els sogres i sens dubte li recomanava unir-se a un club de pàdel de la població, ja que allí era impossible de sentir res desagradable. Si el diàgnostic d’una senyora casada amb un senyor que sovint tenia reunions fins tard i amb tres fills era una contractura muscular al muscle dret, la cura pal·liativa era ben clara: recuperar antigues amistats femenines i sortir alguna nit fins  ben entrada la matinada i buscar el whastapp d’aquell amic d’infantesa que es mantenia solter i que li felicitava metòdicament els aniversaris i els sants.

El nostre metge sovint recomanava fer poemes, apuntar-se a sh’bam o pintar somnis i els pacients es recuperaven miraculosament. Ara bé, sempre hi havia pacients insubstanciats que no s’inclinaven per cap afició i llavors la malaltia residia de manera crònica  en el seu cos.