L'ardor d'Ada

Relat:  L’ardor d’Ada

L’estiu és l’època en què l’autonomia del cos es presenta amb més solidesa que mai. A l’inici d’aquesta estació,  l’alcaldessa d’aquella urbs tantes vegades aclamada com a rosa canina mediterrània  s’abocava a la paperassa plena de  llenguatge asèptic i protocolari. A mig matí, li urgia la necessitat de sortir al balcó d’estil neoclàssic i rememorar amb solitud el triomf que havia aconseguit tot i ser femella, de pell lletosa i cabells avorrits,  de classe baixa i defensora de la caterva hipotecada del país. De sobte, al tou de la cama notà una coentor  i després una pruïja que l’obligà a solcar l’epidermis amb un acarnissament frenètic d’ungles bàrbares. Sens dubte, els insectes començaven la seua tasca empipadora i tradicionalment estiuenca. La mirada, però, de la nostra heroïna davidesca  es mantenia encara embriagada d’entusiasme pels extraordinaris  resultats electorals  que havia obtingut feia ben just una setmana. Des de l’interior del despatx, l’administratiu delegat a fer les tasques més burocràtiques de la líder de pell lletosa, comprengué que, si aquella dona tot ho feia amb el mateix entusiasme i persistència amb què intentava calmar l’ardor  de la favassa de la cama, per molt temps seria capaç de brillar amb llum pròpia  com les falenes crepusculars.