Relat: Aversió numèrica
Sempre he cregut
que les constel·lacions familiars influeixen irremeiablement en els nostres
destins. Un gran amor, una mania, una
agressió, una aversió poden passar de generació en generació de manera
absolutament psicòtica. La meua mare, per exemple, es va enamorar d’un jugador
d’ hoquei de perfil romà però fou una relació que no va acabar de quallar. Jo,
com a fill d’una segona relació, no us sabria dir si exitosa o no, jugo
casualment a l’equip d’hoquei del col·legi i sóc un davanter força preuat per a
la resta de l’equip per la meua destresa en els contraatacs i el domini amb els
stickers.
Som més que una
individualitat, som la suma de molta gent de la nostra família i de la gent que
l’envoltava i l’autoconeixement només es dóna quan arribem a tindre consciència
d’aquest conjunt. Hi ha qui hereta suïcidis, dolors o genialitats... Jo he
heretat una absoluta mania per les matemàtiques i, en concret, pels problemes d’hores
i de diners. No m’interessa gens el temps material que costa d’omplir-se un
dipòsit d’aigua ans us faré un rodolí amb la paraula enjòlit i tampoc em desperta interès
el fet de descobrir el descompte que s’amaga darrera d’aquell tant per cent; normalment
les dependentes diligents s’encarreguen de calcular-lo amb aquelles ungles voluptuoses de
gel.
En fi, l’altre
dia, remenant en aquell calaix que la mare guarda tot allò que ella considera
de vital importància com ara el llibre de família, l’escriptura de la casa i
les ecografies on surt una mena de festuc que se suposa que sóc jo, vaig topar
amb una cartilla d’avaluacions del meu pare i amb color roig intens de bolígraf
antic apareixien reiteradament les notes insuficients en aquesta matèria. Em
vaig quedar més tranquil i vaig pensar que al meu pare li havia anat força bé, tot
i aquesta aversió numèrica. El fet de no dominar la tècnica de les mesures i
els descomptes l’havia dirigit cap a altres camins més metafísics com ara el de
fer poesies a totes hores i esdevenir un professor de facultat de cert prestigi.
