microConte: Pedres
L'orgull del jo em fa pensar que possiblement el meu dibuix ja està esbossat de fa dies. El terror no té cap mena de sentit quan es tracta d'una aposta: positiu o negatiu. Ell està al meu costat i això és el que fa més romàntica, més èpica aquesta malaltia... No tinc gens de ganes de deixar aquest món però aquell ou sota el coll em sotja tots els dies i la biòpsia mai s'equivoca. Hi ha dies que em faig la mansa i altres que em sento de ferro i començo a pensar mots d'agraïment i mots de perdó. Tinc por dels somnis en blanc i negre. Aquesta nit passada n'he tingut un i tu estaves dormint plàcidament al meu costat i no has pogut fer res. Un hòmens adiposos i calbs en tapaven la boca i no em deixaven parlar i jo sofria perquè et volia demanar perdó, no sé per què però necessitava fer-ho i aquells hòmens en blanc i negre no em deixaven i tu dormies plàcidament al meu costat. Començo a penedir-me de coses però les grans decisions crec que han estat les encertades.
L'aigua mulla totes les pedres però només ressalten aquelles que sense estar xopes ja lluentegen de lluny. Continua dormint plàcidament, amor meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada