Jamison

microConte: Jamison

M'he apuntat a un taller d'escriptura, per això m'ha nascut de cop i volta aquest deler per escriure. Ens reunim el cap de setmana en una mena de magatzem clandestí i semblem un grup d'alcohòlics anònims. Em fa cert pudor de dir-li això a algú, vull dir això dels tallers perquè sona una mica a esnob i també a presumptuós. 

Irving crec que també acudia a aquestes trobades formadores i això alleugera una mica la càrrega de culpabilitat d'aquesta dèria sobtada per publicar a tort i a dret tot de pensaments, potser de vegades, massa orgànics o embafosos. 

Tinc una lectora que segueix catòdicament les meues publicacions en una aplicació informàtica que s'ha posat de moda. Tinc la sensació que es pensa que sap més de mi del que jo mateixa sé. No em molesta. La ficció i la no-ficció es barregen en allò que hom escriu i llavors tot es torna ambigu i això contribueix a fomentar certes il·lusions. Al cap i a la fi el fingiment de coses que sabem i que desconeixem funciona també a un nivell més de peus tocant a terra... Tornem a Irving: ell ja assegura, en aquella dona tan complicada, que la narrativa no és res més que una mena de sentit comú, però més desenvolupat; que la gent que escriu sempre es manté distanciada de tot i que als que escriuen se'ls fa difícil d'escoltar, per això llegeixen molt; que les dones que tenien relacions amb ell se sentien geloses dels seus llibres i aquesta era la característica més ridícula que tenien... En fi, una bajanada de reflexions que no tenen cap ni peus però no paren de martiritzar-me tot el dia. 

Escriure ficció sempre em diverteix perquè hi ha com una mena d'escut que et protegeix o redimeix, però últimament m'he interessat per l'assaig, bé per una mena d'escrits més periodístics... Però sóc incorregible, barrejo les qüestions més intel·lectuals amb les pròpiament emocionals i llavors ja no sé quin tipus de gènere estic fent. I les tècniques narratives s'han barrejat de tal manera que és impossible distingir si apareix un estil lliure o més aviat encotillat. Als tallers, la professora, que és una lesbiana molt intel·ligent i intuïtiva, em diu que tot això no m'ha de trasbalsar, que l'important és que tingue coses a dir i que no em senti culpable per això... 

He arribat a pensar que quan una és mestressa dels seus pensaments i té les regnes de les seues paraules es converteix de cop i volta en una persona respectable, almenys respectable per poder parlar de coses més interessants que la  pròpia existència.