Libiamo, libiamo ne'lieti calici

microConte: Libiamo, libiamo ne'lieti calicí

 

 

Violeta és bella, bellíssima perquè és una dona resolutiva, vanitosa, de respostes tallants, de veu ferma i llengua lleugera, d'alè fresc i formes belles, de pell de porcellana, d'ulls goluts i de mirada voluptuosa. Alfred es mor pel seu cos, per clavar les dents en la seua nuca, per inspirar fins a l'extenuació el seu perfum, per viure eternament amb ella en aquella casa als afores...

A París, al saló d'una festa enlluernadora, ell brinda amb la copa enlaire: "Podem veure contents, ens envolten dones belles i quedem enlluernats perquè sabem que tot passa molt de pressa. Brindem per aquests ulls que van directes al meu cor. Brindem per tots els besos càlids que ens esperen..."

Sona Verdi per tota la casa i entra la llum per tots els badalls i a través del finestral veig una parella que fa l'amor. Els banya la llum del matí de tardor que sembla el lladruc enigmàtic d'un gos lligat.
 

Amics

microConte: Amics

 

Ells sempre li han fet companyia quan l'heura cobria de verd plom la terrassa dels seus somnis. Ells sempre l'han aconsellat quan tot es tornava inconsistent i de poca solidesa. Ells sempre han estat expentants a la seua vora per si necessitava oxigen o una tassa de llet amb Cola-Cao. Ells són com aquell joieret de fusta que guarda els seus petits tresors: la denteta de llet, l'anellet partit, el fermall d'argent moix... Els llibres han estat al seu costat. Els poemes li han fet veure la certesa d'un amor, el neguit d'una decepció, la delicadesa del fumet d'un te a casa d'un bon amic...

Pedres

microConte: Pedres 

 

L'orgull del jo em fa pensar que possiblement el meu dibuix ja està esbossat de fa dies. El terror no té cap mena de sentit quan es tracta d'una aposta: positiu o negatiu. Ell està al meu costat i això és el que fa més romàntica, més èpica aquesta malaltia... No tinc gens de ganes de deixar aquest món però aquell ou sota el coll em sotja tots els dies i la biòpsia mai s'equivoca. Hi ha dies que em faig la mansa i altres que em sento de ferro i començo a pensar mots d'agraïment i mots de perdó. Tinc por dels somnis en blanc i negre. Aquesta nit passada n'he tingut un i tu estaves dormint plàcidament al meu costat i no has pogut fer res. Un hòmens adiposos i calbs en tapaven la boca i no em deixaven parlar i jo sofria perquè et volia demanar perdó, no sé per què però necessitava fer-ho i aquells hòmens en blanc i negre no em deixaven i tu dormies plàcidament al meu costat. Començo a penedir-me de coses però les grans decisions crec que han estat les encertades.

L'aigua mulla totes les pedres però només ressalten aquelles que sense estar xopes ja lluentegen de lluny. Continua dormint plàcidament, amor meu.

He amat

microConte: He amat

 

-Digues, imprudent, tens diners per comprar-ho?

-Estimo com mai he estimat...

-No respons a res del que et dic! No m'importa si estimes o no: tens possibilitat de comprar-ho? En necessitaràs molts, potser hauràs de despendre't d'alguna finca, d'algun tros, d'algun solar... El preu que et posen mai és el real, sempre va sorgint alguna cosa més: despeses de notaria, impostos de plus-vàlua, vés a saber!

-No cal patir, ho pagaré amb escreix: tinc pensaments, tinc llanguiments, tinc penes i treballs inacabats, tinc una caixa plena de desitjos, tinc saviesa i tinc molt de sentiment que guardo per a aquesta ocasió...

Puccini

microConte: Puccini

Sona un cor a boca tancada. L'expressió més sublim de la veu. La jove geisha és massa delicada, com unes ales de palometa que et taquen els dits amb un fregament suau. Sona un cor a boca tancada i la mare ben jove s'acomiada de tot: del fill, de l'amor, de la vida... Pugem la veu al cotxe i provem de corejar nosaltres. El humming ens eleva fins vuit-cents metres més amunt del nivell del mar, arran del peu del cim foradat amb cap de granota. 

Intuïció nul·la

microConte: Intuïció nul·la

"Estic ansiosa de veure'ls, una altra vegada el mateix trajecte... Els passatgers són animalets de costums i s'asseuen en els mateixos seients. La noia universitària ja es troba al final del llibre gruixut, la dona de la gavardina beig s'ha escurçat els cabells i la fan més jove, el noi de la motxilla verda estrena ulleres de muntura hispter i aquell home de corbates llamineres avui té una mirada emboirada que el fa menys cutre. Ja falta poc. En arribar a les Botigues apareix aquella terrassa i estan ells esmorzant: un home i una dona germànics vestits harmònicament amb tons i textures  naturals. A pesar del desmenjament de les seues robes còmodes desprenen elegància en els gestos: ella pren la tassa amb lentitud i ell passa els fulls del diari amb molta destresa. Estic convençuda que són feliços, desprenen una força humana inusual."

Afortunadament les formes i les actituds sovint són enganyoses: ella és infeliç perquè li han privat les begudes alcohòliques i s'ha de conformar amb aquelles tasses de cafè amb llet matutines tan empalagoses i ell ha de restar presoner al seu costat fins que es curi de la seua addicció, més endavant ja trencarà la fèrula que el manté al costat d'aquella dona estranya que és incapaç d'organitzar amb un mínim de sentit comú la seua vida.

Mort

microConte: Mort

Un home sol desprèn olor d'acer mullat i de muntanya llaurada.  Un home sol sap que penedir-se no serveix de res, absolutament de res perquè el penediment forma part del passat i el passat és com una mena de nínxol que sovint oblida de visitar.  Un home sol es lamenta de no haver estat previsor i haver adquirit un piset amb vistes a la llacuna perquè l'aigua, com el foc, sempre fa bona companyia. Un home sol no sap que sovint tot surt al revés de com havia imaginat. Un home sol té sorpreses i es troba paraules allí on hi havia una brisa callada i subtil. I se li presenta ella vestida de diumenge, amb olor de tarongina i els cabells recollits i aquesta visita inesperada el fa tornar mec i de gestos ensompits. Un home sol sempre se sorprèn que aquesta visita sigue tan sobtada. Un home sol necessita fer una xuclada al cigar abans que aquesta senyora endiumenjada i seductora se l'emporte a l'altra riba sense haver-se pogut canviar les sabatilles d'anar a dormir i sense poder-se afaitar la barba de tres dies que tanta picor li causa als matins.

Amulet òrfic

 microConte: Amulet òrfic

L'amulet el  preserva d'aquell atac. Vlàssov l'acaricia i quan l'exèrcit alemany entra a Rússia li fa d'escut invisible. Vlàssov s'enfronta als alemanys i a penes pateix cap ferida. Però havent derrotat gairebé un vuitanta per cent de les tropes alemanyes se li arrenca del coll i li cau en el fang, el trepitgen i s'enfonsa irremeiablement. Sent la intensitat d'una bala que li creua el coll i s'encén de dolor, li crema la tiroides i la faringe se li parteix, el gust de sang a la gola és cada vegada més intens i Orfeu se li apareix crucifixat allí mateix. 

Elda, la menuda de Vlàssov, segueix la pista d'aquesta joia òrfica: investiga, estudia, persegueix, analitza i s'obsessiona amb la pedreta. Trenta anys després descobreix que féu cap al museu de Berggruen de Berlín. S'anota detalls anteriors com que fou catalogat el 1922 i que va passar a formar part d'una col·lecció particular abans d'arribar a la capital alemanya. Només té una fotografia de la pedra i s'aferra a ella tot augmentant-la, minvant-la, buscant el detall més ínfim.
Orfeu, el de la veu bella, el que va tornar savi dels inferns, la persegueix cada nit. La fa baixar a la gola del diable i s'infiltra per un badall de la roca de marbre i allí descobreix unes aigües gèlides, les aigües dels morts. Elda vol trobar l'amulet desaparegut i s'endinsa en tots els inferns perquè necessita creure que l'Orfeu pagà crucifixat es farà càrrec del seu estimat  que es va apagant rosegat per una misteriosa malaltia que només l'amulet pot parar. La malaltia de no saber si l'Elda és capaç de baixar als inferns per ell com ho féu Orfeu amb Eurídice.