CYCLAMEM

Potser sí que morir de nostàlgia per alguna cosa que mai viuràs és un despropòsit que t'aniquila la vida. És per això que vas buscar una casa en un carrer ben estret i estrany. Una zona cèntrica que gairebé ningú coneixia. El bar, l'escola de música i la benzinera acabaven camuflant aquella planta baixa on les petites roses i els geranis més humils s'entretenien a buscar algun filet de sol entre les llambordes del terra gastat. Vas emplenar la casa dels teus llibres i discos. Se m'enredaven al coll i a la pell quan em convidaves a fer un cafè en aquelles tasses de la desmemòria. Cervantes, Plath, Espriu, Brassens, Valéry i Rodoreda presidien les grades més visibles i ho barrejaves amb el ficus benjamí i amb els rosers nans, amb el ram d'eucaliptus que feia majestuosa la cuina humil i petita. Els llibres servien per a premsar els pètals del cyclamen que després em donaves en forma de punt de llibre i ho feies amb aquells ulls de fill-cercador-de-benevolència com ho feu Elvis amb el seu bateria tot dient-li que necessitava el seu amor, que Déu li enviés el seu amor com ho fan els rius solitaris quan van fins als braços oberts de la mar. La mar esperava. I esperar acaba degradant els somnis. 

Cada tarda acudia amb l'ànsia dels dits i la llengua abaltits pel desig, talment com els llibres que també viuen amb deler la trobada amb un lector ple d'anhel. I la música evidentment era l'altre repte. Corries el perill de ser un okupa tot i haver abonat ortodoxament les quotes d'una estança que no es podia permetre el luxe de relliscar amb el primer bassal de la cambra de bany. Ens caldria un bon advocat d'ofici i una carpeta de pulcritud administrativa per evitar el nomadisme a la badia dels naufragis.