KINTSUGI

Recollia el glaç amb la traça de qui no ha fet altra cosa, com qui viu en una casa buida de gots esbroquellats. Hi ha llocs que ens retornen l’agresa dels espills. Hi ha silencis que són com goles mutilades. Només la crueldat ens salva d’aquest món que tremola de cames i escampa la saó al ventre de les dones. Volar sense destinació pot fer més gràcil l’au i encaixar els trossos malmesos és una proesa.

 FULLA

Hi ha la condició dels homes que s’entesten a viure entre les roques i no hi ha ningú que els pugui socórrer perquè els desvaris acaben formant part de la realitat i són com cercles de sang. Tot es torna de sal i se’ns mor a les mans una fulla d’abril que no ha sabut amarar-se d'aigua de pluja.

 LLAVORS

Tot és mesquí fins al punt de tancar les llavors en capses premsades i no deixar-les créixer per venjança a tot el que germina.

 MANS GLAÇADES

Percudim els punys i descalços sentim aquell fred a la nuca que només ens el podem traure amb la guspira de la paraula que fa rodar els malsons. Hi ha requestes que són cinyells de la memòria i les mans glaçades ens recorden l’escalf del sol que per art de bruixeria es fon amb el capvespre. 

TISORES

Hi ha sorolls d’aigua que només s’escolten des de dintre i són com l’animal que grata frenètic i mossega amb dents de rata. La pedra helicoïdal més mil·lenària pot ser un so sord i profund. Ens ho diu la casa i les tisores de la mare que fan tremolar les finestres i les tasses de llet penjades com aus de caça.

CYCLAMEM

Potser sí que morir de nostàlgia per alguna cosa que mai viuràs és un despropòsit que t'aniquila la vida. És per això que vas buscar una casa en un carrer ben estret i estrany. Una zona cèntrica que gairebé ningú coneixia. El bar, l'escola de música i la benzinera acabaven camuflant aquella planta baixa on les petites roses i els geranis més humils s'entretenien a buscar algun filet de sol entre les llambordes del terra gastat. Vas emplenar la casa dels teus llibres i discos. Se m'enredaven al coll i a la pell quan em convidaves a fer un cafè en aquelles tasses de la desmemòria. Cervantes, Plath, Espriu, Brassens, Valéry i Rodoreda presidien les grades més visibles i ho barrejaves amb el ficus benjamí i amb els rosers nans, amb el ram d'eucaliptus que feia majestuosa la cuina humil i petita. Els llibres servien per a premsar els pètals del cyclamen que després em donaves en forma de punt de llibre i ho feies amb aquells ulls de fill-cercador-de-benevolència com ho feu Elvis amb el seu bateria tot dient-li que necessitava el seu amor, que Déu li enviés el seu amor com ho fan els rius solitaris quan van fins als braços oberts de la mar. La mar esperava. I esperar acaba degradant els somnis. 

Cada tarda acudia amb l'ànsia dels dits i la llengua abaltits pel desig, talment com els llibres que també viuen amb deler la trobada amb un lector ple d'anhel. I la música evidentment era l'altre repte. Corries el perill de ser un okupa tot i haver abonat ortodoxament les quotes d'una estança que no es podia permetre el luxe de relliscar amb el primer bassal de la cambra de bany. Ens caldria un bon advocat d'ofici i una carpeta de pulcritud administrativa per evitar el nomadisme a la badia dels naufragis.

GINGEBRE

El llenguatge més noble i profund farà sublims els poemes; cap elegància artificiosa pot esdevenir un text durador. 

Hi ha versos lúcids però també hi ha poetes centrals i laterals, diu Formosa. I se't clava a casa amb un cànon universal que trepitja poetes gripaus i fantasmals, poetes co-laterals, poetes empipats i sense pipa (o torterol carnerià), poetes histèrics, poetes que semblen pollastres corrent sense cap, poetes del gingebre i ginebrosos, poetes amb gas i sense gas, poetes diarreics, poetes-que-no-escriuen-perquè-ja-fan-prou-somiant-ho, poetes únics, poetes despoetats, poetes de poesia vegetariana-vegana o carnívora, poetes dietètics i food-poetes, poetes del llavi tort, poetes morts de gana, poetes amb ales i desalats, poetes amb sacarina i dessalats (sense sal), poetes submergibles, poetes led i poetes a piles, poetes enkarmats i sense karma, poetes-barraca i poetes-cabana, poetes en pausa i poetes-bucle, poetes sense passaport, poetes de contraban, poetes-mascareta, poetes vacunats contra la poesia, poetes contagiosos, poetes-margarida, poetes tàctils, poetes-zoom, poetes plans, poetes multiuniversals, poetes-symbol, poetes en infusió i al bany maria, poetes-telèfon-d'ajuda-al-poeta-divu, poetes mossegada d'Osiris, poetes ai ai ai, poetes all i julivert, poetes de disseny, poetes glacials i xafogosos, poetes del temps i congelats, poetes al major i al minorista, poetes t'he-fet-la-taula (tipus Ted) i poetes desdietats, poetes del dia i poetes crostó de pa, poetes lotus, poetes tasta-olletes, poetes diletants, poetes adamistes i lilithencs, poetes hòstia-consagrada i poetes-heretge, poetes del nord, del sud, de l'est i de l'oest, poetes ebrencats i desebrencats, poetes mal-oratge i poetes gavina-empaita-coloms i poetes de llit de mida italiana, poetes en marxa militar, poetes-que-et-deixen-el-cervell-ple-de-blaus i poetes mata-sans, poetes de culte i pooetes de culte a la incultura, poetes anarco-monàrquics, poetes-llegir-poesia-pot-ser-causa-de-mort, poetes-no-llegir-poesia-augmenta-el-risc-d'impotència...

I és que ja ho deia Valéry que sota el nom de clàssics es confonen tranquil·lament escriptors que deien ben poca cosa. 

Les tàctiques dilatòries dels enamorats serveixen per crear una sala del temps que els permet oblidar-se del món que no és el seu; els poetes que persegueixen la bellesa pretenen posar en ordre aquest món per saltar-se les sales d'espera i afanyar-se a fer tangible la seua vàlua en un terreny tan noble. El poetes epígons es pensen que tenen cames i braços auxiliars per si fallés la pota principal, els poetes silenciosos són els que fan poca fressa i també hi ha poetes que confessen que hi ha poetes angoixats. Els poetes capellanescos es volen fer escoltar i els menestrals llancen pamflets als claustres i els poetes borsaics mesuren l'oferta del mercat. Hi ha poetes abstractes que es fan dir místics, també. Els poetes tel·lúrics, de vegades, es rebolquen al fang i es tornen de terra o de pedra... Els més melòmans acaben estimant els poetes de l'hora exquisida i es fan arbres. Els poetes aranya empaiten els poetes formiga i només els poetes vacunats poden eliminar les plagues de poetes tòxics i empeltats. Però els més autèntics són els poetes de carrer estret, els que són jardiners a pesar del fred, són poetes plens de pessics que humitegen els llavis davant la bellesa d'un vers sense sofrences ni  abatiments.

ABSOLUT

Res torna a començar com era perquè hi ha una roda absoluta que ens trau de cadascun dels temps com si expulsés una pedra a gran velocitat. Som cercles singulars que ens conformem amb la seua  totalitat fins que rebenten els límits i s'eixampla aquella massa circular per crear una altra totalitat. I així van formant-se rodones superposades que cada vegada aspiren a un absolut més desintegrador.

La mare m'havia desagregat del seu cercle i m'havia convertit en cendra espessa sense paraules. Havia cremat el pare com si fora un paper sense utilitat, una plana del diari de "Clasificados", un suplement sense valor i, a mi, m'havia enviat amb ell en forma de paper encara més degradat, com el que serveix per embolicar les tripes a la menuderia. Feta galtes, ronyons o peus m'havia exiliat a l'inframón.

De petita, tenia un malson recurrent on sortien cercles que cada vegada es feien més i més grans fins que aconseguien asfixiar-me. L'única cosa que podia salvar-me era una margarida solitària a dalt de tot d'una muntanya i, evidentment, en el meu estat de ventilació deficient era un impossible assolir-la.

És ben cert que les coses belles no serveixen per a res tanmateix pensar-hi fa la funció de lleu fanal. En canvi, les coses absolutes s'esberlen en ser tan intenses i deixen d'interessar-nos perquè ja assoleixen la cúspide en el rànquing de les coses. 

La cuina roman en un silenci de forn i de sobte peta el plàstic d'una ampolla deformada per la succió violenta. Per un moment he pensat que la bubota del pare es queixava que el seu cercle el feia estar estret i ha decidit ser més absolut la qual cosa el farà que desaparegui de mica en mica.

HORES EXQUISIDES

Ens recollim a casa després de la desfeta o fins i tot abans. Ara que és temps de somni ens cal l'aroma de l'eucaliptus per sobreviure de manera digna al tancament del món que alguns ens hem autoimposat. I és que l'abril té el color d'aquell pom delicat acompanyat de paniculata i de targetes en francès que esdevenen vaporoses i delicades com la veu de Jaroussky.

És temps de cuina i t'imagino amb un llapis i un tros de paper a la butxaca del davantal. Cap existència és invisible ni ningú té el do de viure poèticament perquè ho vulgui així. Desentranyar allò poètic d'allò més prosaic només pot crear la tessitura de decidir entre una Brönte o una altra. Fer poesia és no saber ben bé com funciona el món i sovint s'ignora aquest fet que sembla tan transcendental per a segons qui. Segurament, tothom habitem de manera poètica aquest món i la nostra sort és desconèixer-ho.

Les polseres capil·lars, les tombes a terra a frec de les rectories, les caixetes de fusta, les joies canines, el tergal d'estampats com l'ungla, els llibrets minúsculs, les cartes florides, els retalls amb homilies i els soldadets de fusta poden esdevenir la representació d'exquisideses autèntiques. 

OCELL DAURAT

Els matins amb calitja solen acabar sent diàfans i expansius. A la ràdio nacional ens parlen altre cop de tancaments europeus i els vaixells egipcis sembla que també continuen encallats. Potser a l'amor li és convenient de restar fix, això li adjudica un halo de serenitat tèbia. Hem aparcat prop del mur que fa de barana al riu i el nostre replanell a sota dels plàtans avui semblava un jardí desolat. Ens ha calgut trescar fins al carrer Parlament i allí hem pogut parlar de la Sally al "Bon DIA". Me l'he imaginat de seguida i gairebé ha cobrat sentit d'epifania el que em deies de la indiferència que desemboca en la fe cega gràcies a la solidaritat entre espècies. Sally venia d'un lloc abrupte i això li impedia de desintegrar la ràbia de lloba. Són dinàmiques que costen de desfer però l'amor sembla que té un sentit gravitatori que ho acaba capgirant tot. 

Sé que el quadern quixotesc recollirà en aquella hora de Valéry un dibuix aproximat del que suposa estar despert en aquella hora i no disposar d'un interlocutor real en el sentit físic del terme. També sóc conscient que tots els ocells daurats poden fragmentar el cel en dues parts i això els fa oscil·lar entre el sol i el pecat. Els carrers estrets també serveixen per a passejar amb gosses com la Sally lluny d'engabiar-la.