-Veus aquells dos que estan a l'esquerra del roure? Estan parlant i sembla que les paraules romanen commogudes mirant-los -em diu Mario.
-Semblen figuretes fetes de boira i ella duu un pomet lleuger de pensaments al costat de l'orella dreta i ell rosega una branqueta finíssima d'olivera -li matiso.
-S'han d'estimar amb valor per a salvar-se... -quasi ho xiuxiueja Mario.
-El corrent tel·lúric que emeten els seus cossos desprèn una força que gairebé tothom pot percebre...I això és el que els pot salvar: que tothom sigue conscient d'aquesta atracció menys ells -li remarco impúdicament.
-De vegades hom avança a paupons, vacil·lant... No importa la distància ni l'horari... -són ara les paraules codificades de Mario.
-Doncs, aquells dos sembla que no vacil·len, tenen ben clar el que no s'han de dir. Saben que la seua complicitat perviurà mentre perdure el silenci de certes paraules i així resten ben nuats com garbes d'arròs amb un vencill ferm -li rebato un xic ronsera.
-Però és una llàstima que siguen les quatre i les cinc i les sis i que no estiguen junts...-deixa anar Mario amb certa nostàlgia.
-Sí que estan junts; ella continua recolzada al roure i sembla que ell li està recitant els últims versos de "Táctica y estrategia" de Benedetti. No t'arriben els ecos de les seues paraules commogudes?-li pregunto amb coqueteria femenina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada