Ja fosqueja. Ram-ram, les onades fan veus estrafetes quan s'arramben al roquissar. La meua petita s'adorm. Ram-ram, les dues sirenes de cabells esbullats tenen la panxeta plena de guatiné i li amoroseixen les galtes i li arrepleguen l'alè en un potet per endur-se'l mar endins en un barquet fet de la closqueta d'una nou. Ram-ram, la menuda puja al bot minúscul que té les veles de paper de fumar i es troba amb una juriola que saltironeja elegant entre l'escuma feta de sucre de fira. I li he de clamar perquè no xarrotege amb aquella galera que sembla una amantis esmolant les potetes serrades. Elles es pensen que no les sento però he escoltat paraules com desitjos, encanteris i beuratges de menta... I de sobte, arriba un caragol de mar punxegut i trist que li dóna bons consells. Li diu que no es face vella abans d'hora, que li vaja canviant l'aigua del cor com quan poses en remull l'abadejo, que, si cal, puge al tren equivocat i es deixe bressolar en un passeig enigmàtic i meravellós, que recompte les síl·labes d'un vers petit per veure si encara li sobren paraules i que es deixe enganyar de tant en tant. Llavors li parla de l'amor i li diu que de vegades sentirà una fiblada al mig del pit sobretot quan ensopegue amb un nom capritxós que no pare de vindre-li al cap. Aquesta fiblada se li repetirà cada vegada que el mire o la mire als ulls, perquè llavors tot es quedarà en silenci i només veurà aquell iris preocupat i delerós de parar el temps. Li recomana que no faça la veu trista per telèfon perquè el pitjor que et pot passar és que et moris i no hages sabut estimar de debò algú. El caragol calla i marxa. Ella manté els orificis de les entranyes ben oberts. Adormida profundament se li escapa un somriure i jo li esgarrapo amb els ulls i me'l guardo per sempre a la caixeta de música on balla una sireneta amb cua de lluentons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada