L'embat de la mort: Marçal

He emprat aquest títol "L'embat de la mort: Marçal" perquè començarem pel final i, en la mesura que puguem, anirem reculant fins als seus inicis. Si hem de parlar de l'últim poemari que escriví Marçal, ens hem de referir a aquest llibre de poesies que es va publicar pòstumament l'any 2000, Raó del cos. En aquest llibre Marçal busca un sentit a l’existència davant el càncer de mama i la imminència de la mort, a partir d'un cos malalt, el seu. L'anàlisi d'alguns dels poemes també ens permetrà de reflexionar sobre la violència que s'exerceix a través del discurs mèdic.

Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (Premi Carles Riba 1976).

Bruixa de dol (1977-1979). 

Terra de mai. 1982

Sal oberta.  1982

La germana, l'estrangera (1981-1984). 1985

Desglaç (1984-1988) 1988

Llengua abolida (1973-1988). València: 1989

NARRATIVA-ASSAIG

Raó del cos (2000)

Del 1988 al 1996 són  gairebé 10 anys de silenci poètic, la poesia és molt punyent i explora en altres contextos que li són més esbargidors i també experimentals. Curiosament, després de 10 anys de silenci poètic, reprèn aquest gènere amb Raó del cos (1995 i publicat pòstumament el 2000)

Un poc després de Raó del cos, Marçal, l'1 d'agost de 1996 (va morir el 5 de juliol de 1998),  va començar a escriure un dietari. Marçal recollia els embats de la malaltia i també poemes dispersos i, a més, el dietari esdevé l'antídot a escriure a batzegades, la recerca de l'ordre i la disciplina d'ençà de l'anunci del càncer.

Marçal potser va viure sense brides, es va inscriure en la solitud dels desacords, va desinhibir-se contínuament i discreta enfront els grapejadors d'ànimes i la seua escriptura deixa encara un rastre lluent de caragol que ens duu a acarar-nos no només al patriarcat sinó també a la mort. Començarem així doncs pel final, pel punt final que deia ella que tot relat té.

Què se li pot escriure a una filla, a una mare, a una germana i a una amant sabent que la mossegada de la mor segurament t'encalçarà? Hi ha la carta a l'Heura, les paraules que s'enfilen com globus alenats de colors. El que extraiem d'aquesta carta escrita el 7 d'agost del 1996, dos anys abans de la seua mort, és el següent: el vincle tan fort entre mare i filla i el desig que visqui plenament amb la mirada posada cap a endavant i sense perdre la perspectiva del lloc d'on venim. A la mare se li agraeix la vida i també la capacitat d'entendre-ho absolutament tot malgrat els prejudicis i les expectatives tan allunyades del que després s'esdevé en la vida d'un fill o filla. A la germana, fa minvar tots els malentesos i li recorda la força de la sang. A l'amant, convèncer-la que el seu amor sempre ha tingut casa, malgrat tot.

Amb nosaltres viu una Desconeguda i hi ha moments que es fa més present. Perquè "morir és també un art, com tota la resta", ho deia Sylvia Plath a "Lady Lazarus". 

Raó del cos serà el llibre que ens ajudarà a entrar en aquesta etzibada de la mort. La poeta entoma la Desconeguda amb el convenciment que morir és només perdre la forma, desfer-se, desnàixer, entoma la mort gairebé d'una manera amable i no tan contundentment com a Desglaç, poemari nascut una dècada abans arran de la mort del pare. Així, "morir: potser només" és anar cap a endins d'aquell úter viu que conté el propi-pròpia Déu, la placenta que ens preserva abans de nàixer i després de morir. Per això, morir és una raó més per al cos.

El 26 d'agost d'aquell any de la mala notícia, Marçal escrivia al seu diari que després publicaria Empúries sota el títol de El senyal de la pèrdua (Escrits inèdits dels últims anys), des de l'ideari feminista, una idea que sempre m'ha semblat revolucionària i alliberadora (p.50-51):

"Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança? Teresina de Liseux (religiosa a la recerca de l'experiència en la fe sense el topall del gènere, recuperada per la filosofa italiana Lluïsa Murano -Diotima), prega per mi a aquesta divinitat que tota una civilització ha convertit en l'Ídol masculí (-Déu Pare) i que no sé veure en la seva Nuesa, més enllà de les representacions espúries (no autèntiques). Al capdavall, la imatge del pare no m´és pas negativa i podria incloure-la dins d'un sentiment cap a déu, sempre i quan no sentís aquesta pressió -d'on ve?- que n'exclou el femení, en la mesura que identifica Déu Pare amb el Tot. No és la meva anul·lació individual allò que em crea resistència invencible: és l'anul·lació del Femení enfront el Masculí, l'anul·lació simbòlica, l'absència de Sentit de la Diferència que implica, a favor de l'U-masculí-totalitari.

Tota jo em revolto. Però m'agradaria sentir, més enllà, les mans d'un/a Déu Nu/a -realment identificable amb el Tot."

Marçal no s'està d'enfrontar-se a la idea del Tot en mode reivindicatiu en una situació, si voleu, impensada o impensable. Tanmateix, Marçal necessita saber qui l'acollirà, qui la retornarà al gran ventre placentari del silenci inicial per sentir-se realment inclosa i no pas per rebutjar la figura del pare (ella l'adorava el seu) sinó perquè la visió masculina de la Divinitat no li encaixa com a u totalitari i li crea aquesta resistència a creure-hi: necessita una deïtat amb dos gèneres o fins i tot amb un sol gènere i possiblement femení per tal de fer evident aquest retorn al gran ventre líquid.

Internament reivindica a mode de revolta, sense les brides de la convenció moral i religiosa, aquesta figura d'una Déu Nua identificable amb el Tot.

Cal parlar d'aquesta entitat nua per endinsar-nos a la Desconeguda, la mort...

https://logaysaber.wordpress.com/2023/11/11/rao-del-cos/

RAÓ DEL COS

La cita d'aquest recull poètic estableix un símil ben curiós i també explotat pels clàssics (la Moira grega cus el nostre destí i les Parques llatines van teixint la nostra vida fins que tallen el fil), entre el món de la poesia i el de la costura o filatura:

Amb fils d'oblit

cus la memòria

la sargidora cega.

Qualsevol exercici de memòria és un cosir i recosir a cegues, deia Freud.

"Coser y cantar" d'Irene Vallejo:

Article Irene Vallejo "Coser y cantar"

Eres petita. Recordes la teva mare, després de la feina, absorta als seus dos mons quotidians: els llibres i la costura. Amb el didal o la lectura, tot era sigil. Altres vegades, la casa sencera tremolava sacsejada per aquell compàs entranyable de la màquina de cosir o la d'escriure. Sempre, el gest de concentració. Enfilar el fil a l'ull de l'agulla, fixar els ulls als fils de les línies. Anys després, llegiries Txékhov: «Un escriptor, més que escriure, ha de brodar sobre el paper» i Carmen Martín Gaite a El conte de mai acabar: «Posar-se a explicar és com començar a cosir; és anar una puntada darrere l'altra, siguin calats o records». Trenant llana o lletres, aquells gestos paral·lels nuaven mons.

En moltes llengües, text, textura i tèxtil són paraules que comparteixen el mateix origen. La metàfora del teixit és constant en la creació verbal: brodem un discurs, enfilem idees, filem paraules, ordim plans, ens esfilagarsem el cervell, descordem embolics, els nostres relats tenen trama, nus i desenllaç. El nom dels antics bards dels poemes homèrics —rapsodes— significava “sargidors de cants”. A les històries més antigues de la humanitat trobem el rastre de remotes teixidores. La mitologia grega explica la tràgica victòria d'Aracne, una dona que componia meravelloses narracions sobre les pàgines en blanc de la tela. Les seves obres eren tan belles que les nimfes anaven a admirar-les. Orgullosa de la seva habilitat, va desafiar Atenea a un torneig de brodat. La deessa va representar al seu tapís les divinitats olímpiques en tota la seva majestat; la irreverent Aracne va ridiculitzar el mateix pare Zeus en els seus maldestres atropellaments amorosos: Europa, Dànae i altres. Humillada pel desvergonyiment i la perícia de la jove, Atenea va jurar venjança i Aracne, aterrida, es va penjar. Aleshores la deessa la va transformar en una aranya que, tossuda, va extreure del seu propi cos un fil amb què crear delicadíssimes puntes. Segles després, a Les mil i una nits, Sherezade diria: «El món és com una teranyina, darrere de la fragilitat del qual t'està aguaitant el no-res».

Vídeo Irene Vallejo