Triple Entesa
Front occidental
Març 1915
Benjamin Roussel Leroux
Dilluns, 4 Març 1915
Estimada Marie,
Tinc moltes ganes de tornar a veure’t a tu i a la mare. Els dies passen molt a poc a poc. No sabia al dia que em trobava, fins que em van donar la possibilitat d’escriure una carta. Com ja sabeu, normalment ens la deixen fer a principi de mes. L’última carta que us vaig escriure va ser pel gener, segurament estàveu molt preocupats per no rebre cap carta al febrer, ja que intento enviar-ne cada mes. El dia d’escriure cartes estava aïllat per una petita ferida que em vaig fer, després us contaré com. Estava molt preocupat pel fet que, a la meva darrera carta, no em vaig acomiadar, per si em passava alguna cosa.
El comandant Pierre fa uns dies em va avisar que entràvem al març i inevitablement no vaig poder deixar de pensar en tu, Marie. El teu aniversari, ja en són 12! D'aquí a poc ens veurem i ho celebrarem amb tota la família. Tot i no poder passar amb tu aquest dia, vull que sàpigues que sempre que puc dormir dormo amb l’osset que em vas donar abans de marxar, en François. No està igual de lluent i bonic que el primer dia, ja que com bé t’ha degut contar la mare, les guerres són desastroses i embruten tot el que xafen. A François li va caure una orelleta i una poteta, me les he guardades molt bé per a arreglar-li una vegada torne a casa.
Aquest passat mes de gener ens van llençar un explosiu i ens vam haver de quedar a la trinxera tres setmanes sense poder veure res de fora. Em vaig fer un petit tall al turmell, la ferida que us deia. Una vegada van sortir els meus companys, van veure com els alemanys havien guanyat molt territori, però ho tenim més o menys controlat. Degut a la ferida, durant dues setmanes més, no vaig poder fer cap expedició. Per curar-me em van donar una dissolució d’aigua amb sal que gairebé no em feia res. No s’ha curat del tot, però feien falta soldats i fa una setmana que torno a estar al front.
Les coses no han canviat des de l’última carta enviada. Com bé us he dit, ara ja no estic a segona línia, sinó que estic al capdavant. Aquí hi ha més pressió i molt més treball. Sempre hi ha un temor constant per si hi ha un atac. De cop i volta ens poden caure a sobre projectils, molts d’aquests amb gas. El gas és el que més em preocupa, ja que no sempre és fàcil de detectar, és com un assassí silenciós.
Aquí, a primera línia, no dormo tant com abans. A la nit hem de vigilar la terra de ningú, reparar armes o, per exemple ahir de nit, vam haver de refer una part de la trinxera amerada per la pluja.
També he estat pensant en com seria la teua vida aquí, estimada germana. Penso que seria impossible que hi fores, dono gràcies a Déu que sigue així. Deixant de banda els atacs, la por i la misèria, a les trinxeres la higiene és pèssima. Sé que t’encanta estar neta i lluir els teus vestits, però aquí les coses són realment el contrari. Resulta impossible canviar-se de roba o banyar-se, ja que sempre hi ha coses a fer o protegir. A causa de la brutícia a les trinxeres, tenim moltes plagues de polls. Ens apliquem cresol, encara que ens crema la pell, per a intentar evitar-los. Normalment, també deixen ous a la part més calenta del cos.
No sé si podré tornar a parlar-vos, preferiria no escriure aquesta carta, preferiria dir-vos-ho a la cara, abraçant-te a tu, a la mare i al pare però, com que no és possible, només us demano que no m'oblideu.
J'espère te voir bientôt,
Benjamin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada