Però, abans de continuar, ens plantegem la pregunta següent: on es veu aquí la rebequeria de Marçal?, on trobem la rebel·lia a Raó del cos?, quines brides rebenta la poeta?, a quin embat s'acara aquesta vegada?
La rebel·lió de Marçal té a veure amb el que explicita al segon poema de Raó del cos, pàgina 466: quan es refereix a la cicatriu que l'ha dividit en dues parts, fa referència a una mena d'exili a la terra glaçada dels malalts sense terme ni rostre (a partir del vers 14). Es rebel·la pel que fa al tractament als malalts de càncer, són una mena d'exiliats, també es rebel·la contra el tabú que genera la malaltia, per no dir les coses pel seu nom, fer parlar el cos i parlar sense pors (pell morta, carn viva, cicatriu, carn mal tancada, la pèrdua, la mort, hemorràgia, morir, ferida, ossos, la mort, sang i paraula...)
Com diu Caterina Riba en el seu estudi de l'obra de Marçal, el poema també il·lustra gràficament la sutura oberta entre el llenguatge i el que és incomunicable, la impossibilitat de retre compte d’algunes determinades experiències mitjançant la paraula. En aquesta ocasió es refereix al tràngol de viure una malaltia mortal. La paraula terme no només al·ludeix als confins espacials o temporals, sinó també a les limitacions del mateix llenguatge. La mort d’un mateix és inexperimentable i irrepresentable i, per tant, s’escapa de les lleis del llenguatge, no pot ser transmesa.
Caterina Riba "El cos a cos amb el llenguatge en l'obra poètica de Marçal"
Marçal s’interessà durant els últims anys de vida per una obra de Susan Sontag, una lectura que deixà empremta en la poesia de la urgellenca.
En el versos “m’exilia/ a la terra/ glaçada/ dels malalts”, per exemple, ressonen les paraules “emigrar al regne dels malalts” de Sontag (1996, 11). La poeta emfatitza que el confinament al regne dels malalts no respon a la seva voluntat sinó que s’hi troba per obligació a causa d’un “decret” en “llengua imperial”. L’imperi és en el poema la metàfora d’un focus d’opressió difús i on els malalts són estigmatitzats i deshumanitzats.
El càncer, que era una malaltia mortal gairebé sempre mortal el 1977, quan Sontag va escriure l'assaig (1978), i es va convertir ràpidament en una malaltia tabú, de fet fins i tot s'evitava utilitzar la paraula. A Sontag li van diagnosticar el 1975 un càncer de pit avançat i a l'hospital va observar com els pacients es veien sotmesos a una conspiració del silenci. Contra aquesta situació va escriure La malaltia i les seves metàfores. Ja en aquell moment es va adonar que el vocabulari que es feia servir per parlar de la malaltia era propi de les guerres: “les cèl·lules cancerígenes envaeixen”, “colonitzen”, “les defenses de l'organisme”, i en aquest lèxic bèl·lic no s'oblidava de la quimioteràpia com una guerra química. Segons el seu punt de vista, això fa que es contribueixi a estigmatitzar certes malalties i, per extensió, a qui està malalt.
Marçal s'acara a la mort en molts poemes de Raó del cos:
El poema "Pèrdua" (pàgina 469): el senyal de la pèrdua desmentint la mort perquè la sang o la taca de la sang surt d'un cos viu i magistralment Marçal parla de la "pèrdua" en un doble sentit englobat en l'expressió "desmentint la mort" i proclamant la vida
El càncer no és tan sols el creixement tumoral dels teixits sinó tota una construcció cultural al voltant del cos. Es tracta d’una malaltia densament significada. Darrere el càncer hi ha un tabú (es fan servir eufemismes com “el mal lleig”), es procura que els nens i nenes de la família en quedin al marge i, en ocasions, els metges es pregunten si cal informar-ne el propi pacient. La poeta, triplement marcada i triplement rebel, es trobà senyalada de nou en tant que malalta i reuní altre cop energies per agafar la ploma i contestar el pressupòsit segons el qual el càncer és una experiència que cal silenciar, minimitzar i evitar a la comunitat de persones sanes, que no volen que se’ls recordi la finitud de l’ésser humà.
"Per cada gest" (pàgina 481) també apareix una idea de la pèrdua molt particular:
La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, com bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Climnet, 2008: 114).
