Fa ombra i sona el vals de l'envelat com si tota la cendra es desfés amb un crit tènue. Hi ha cicatrius al vestit, a les mans i als núvols que s'esmunyen com ratinyols espantats. Així, aclucada per si el vent se'm clavés a les entranyes i fora sempre un cos escabellat, aguanto la respiració a la pleura, als timpans i a la punta dels cabells. La ciutat també es regira com un cos ferit i li supuren els ulls de glaç. A terra hi ha tots els vidres que no vam recollir i ara la sala té retalls esquinçats que són parracs de vida. Els escarabats encara s'amaguen als caus i l'asfalt suporta fent tentines al compàs d'una melodia que ara s'ha tornat violenta. Hi ha una punxa al mig del carrer i nosaltres dansem i dansem com maleïdes baldufes esquivant els ossos, les llagues, els naufragis i tots els crims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada