LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

                                  

Farcida de lliris i jacints, d'alegria de la casa, d'alfàbrega, de crisantems i ciclàmens, de cossiets amb margarides petites i de cintes d'aquell verd-encanteri... Així és la meua cambra. Com un verger que les hores volen clivellar i que es manté ufanós i sento l'Anne que, des del jardí, et diu:

"Vine, estimat meu,

pensa en els lliris.

Som uns poca fe.

Parlem massa.

Desa't la boca plena de paraules

i vine amb mi a contemplar

els lliris que s'obren en aquell camp

on hi creixen com iots

i despleguen lentament els seus pètals

sense infermeres ni rellotges.

Pensem en el paisatge:

una casa on núvols blancs

decoren les sales enfangades.

Oh, desa't les bones paraules

i les males paraules. Escup

com pedres les teves paraules!

Vine cap aquí! Vine!

Vine i menja els meus fruits saborosos."

Has vist fins on arriba el meu silenci en mirar el núvols que em fan plorar, si m'hi concentro; però tu no fuges del meu costat i em fas un quadre amb dos panys de cel i signes allà en aquell horitzó que sembla més elevat. No fuges com el pare i m'estimes diferent, amb la calma d'un gat pigallat a sobre les roques, amb el rubor a les galtes, amb el gest de voler seure sempre junts enmig dels versos, enmig del darrer blau i és així que em podria menjar el cel com una llepolia. Avui Déu se'ns ha vestit d'infant i t'ha donat moltes paraules, totes per a mi, i ens ha banyat el cor d'un ponent dolç. M'has parlat del silenci i jo m'hi he instal·lat per no saber com fer-ho i fer esclatar tot el que s'assaona a dins.

Dir-te que una dona que escriu és massa sensible per saber com n'és, de fosca, la seua cambra, tot i això tu hi has pujat i l'has ormejada.