Relat: Micromasclisme
Té ales delicades, tan fines, tan pures que semblen fetes de somni de nimfa. Amb les ales vola i li fuig suau de la mirada perquè és com els núvols de març: intensa, ferma i lliure. L'home sorrut la voldria engrapar...
Borda paraules de suc de pruna que es troben a les cantonades d'olor de frígola i l'home captaire li vol robar les mans i capllaçar-les...
No plora i, si ho fa, es posa d'esquena mirant la finestra que regalima baf i soroll de plugeta, l'home irritat voldria abraçar-la fins fer-li cruixir l'espinada.
Només envia missatges a les caderneres, a les garses, als tords, als verderols i a les merles... L'home ofuscat esclafa rossinyols i vol que garli només per a ell...
És tatua la nuca blanca i té pit dolç de monja i els turmells ossuts de gata. L'home golut la llepa amb la mirada tot acaronant-se l'aliança...
És arquera, apunta i encerta al bell mig del cor d'una pedra maragda que esclata en mil encenalls fets de soroll de salt d'aigua. L'home irat voldria partir la fletxa des de dalt d'un turó.
Puja panteixant fins a dalt de la roca sísifa i així puja i no sua i respira el batre d'ales d'un falcó que reposa allà dalt on la terra fa olor de núvol i de cel. L'home híbrid voldria saber d'on trau la força.
És bella i plena de seny, escriu versos i fa art. L'home rovellat li roba les paraules i les besa...
Esclau, irat i frisós del temps veu com la dona de nuca tatuada s'eleva com un desig de Porexpan...
