ASSAIG DE CÀNTIC AL PARC1
El país que havia perdut la seua corporeïtat seia amb les cames creuades i la mirada perduda en un parc infantil de gronxadors i laberints de cordes. Es mirava amb recança com jugaven els xiquets i se li clivellava l’ànima de pensar que no havia estat capaç d’aplegar tots els companys i dir-los que fossin de pedra, que alcessin murs a la injustícia, que esdevinguessin lliures, cultes, nobles i rics... I tot això se li va oblidar a causa d’oblits geriàtrics, per ser covard i salvatge, per ser incapaç de seguir el seu somni. I els que volien arrasar-ho tot semblaven piconadores que s’aprofitaven del seu cansament, de l’aridesa de la seua ànima, de la seua desgana. Potser, amb aquesta gent de pedra mai tornaria a ser tan ple, calia segar totes les cadenes i estar ben alerta; el país se sentia desprotegit i ocupat per aquella gent tan sumptuosa. El país de sorra sabia que els països normals no s’estimbaven i tractaven els bens col·lectius amb prudència i dedicació. Amb tanta set i tanta gana era difícil de reconstruir-lo. La sang s’havia eixugat però l’hivern s’instal·là com una mena d’ocellot terrible i els de la pàtria pètria els amenaçaven amb el bastó de la vergonya, amb els fuets i les espases doloroses2. I era dolorós, el camí de reble3 que ens feia fer ballarugues com una baldufa mal tibada. «Que difícil esdevé la llibertat!4,», es planyia cap a dintre.
I aleshores, cavil·lós com estava, se li atansà un menut amb molsa a la mirada. «Aviat se m’endurà el vent i els arbres es bellugaran mentre els meus peus s’entaforaran allà on els rius s’acaronen. Hauré de posar-me l’arena a les butxaques per recordar la brisa, la joia i les derrotes i també el fem», es va doldre el país cansat. «No digues això», li va retraure el dels ulls tebis. «No ets cap desferra, t’ha costat déu i ajuda mantindre’t però ho has fet, i encara tens força per a la lluita, nosaltres et farem costat.» El desesper del país de sorra anava creixent i hagué de confessar al xiquet de mirada neta que havia intentat d’abandonar el niu i fugir nord enllà. «Si la meua sort em dugués lluny d’aquí aniria allà on cresquessin xicrandes, oms i nesprers, prop de les voreres, viuria en una nació amb fanals i prats, amb núvols emmarcats pels amants cultes que asseguts en un banquet prop del passeig s’empenyoren de cels i de promeses. M’agradaria envellir en una ciutat on no hi hagués soldats de debò5 i tot fora arbre en flor i infants rosats i obrers vigorosos. I, a dintre les esglésies, hi hauria hospitalitat i tràfec, que haurien perdut la fredor del marbre i la finesa eixuta dels ciris, que hi hauria el so d’un piano alat i l’empenta de tots els congregats per minvar el glaç i la supèrbia xarona dels que es creuen rics i poden trepitjar el país, la llengua i els somnis». I vingueren dos xiquets menuts més a fer-li saber que no el deixarien sol, que no permetrien que arribés a ser un país de cinquena o sisena categoria, que no el deixarien caure a les aigües encalmades que podien dur-lo al naufragi, que salvarien els mots dels més grans i retornarien el nom de les coses com ho feu el de Sinera, que recordarien els versos de vela blanca i que sobretot s’esmerçarien a no haver de posar sorra a les butxaques per endur-se-la allà on els portessin els seus peus. I va ser així com el vell país, tot i ser pobre, brut, trist i dissortat, va aixecar els ulls a l’esperança dels núvols nous que anaven decorant la grisor d’aquell dia. «Cal confiar en la força del poble», va convèncer-se el trist, pobre, brut i dissortat país amb sorra a les butxaques.
1Referència explícita al títol del poema de Salvador Espriu «Assaig de càntic al temple».
2Imatges de La pell de brau de Salvador Espriu.
3Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll: Pedra no gaire grossa, generalment no més grossa que el puny d'un home.
4Del relat «El país moribund» a Ariadna al laberint grotesc de Salvador Espriu.
5Referència explícita a contingut del poema «Bèlgica», poema d’exili de Josep Carner.
