GERANI

 GERANI

Les fulles dels geranis et deixen una olor aspra a les mans. Hi ha olors que una nena de tretze anys no hauria de sentir mai. Els ulls envermellits i les boques mullades són un símbol de perill. La lluna sol advertir-los i ens envia un fred que ens fa entrar en una altra mena de vida. Els geranis són bells però les seues fulles són agres. Magalí es neteja els peus amb aquelles llàgrimes i se les eixuga amb els propis cabells que tenen la dolçor de la innocència encara. 

 KINTSUGI

Recollia el glaç amb la traça de qui no ha fet altra cosa, com qui viu en una casa buida de gots esbroquellats. Hi ha llocs que ens retornen l’agresa dels espills. Hi ha silencis que són com goles mutilades. Només la crueldat ens salva d’aquest món que tremola de cames i escampa la saó al ventre de les dones. Volar sense destinació pot fer més gràcil l’au i encaixar els trossos malmesos és una proesa.

 FULLA

Hi ha la condició dels homes que s’entesten a viure entre les roques i no hi ha ningú que els pugui socórrer perquè els desvaris acaben formant part de la realitat i són com cercles de sang. Tot es torna de sal i se’ns mor a les mans una fulla d’abril que no ha sabut amarar-se d'aigua de pluja.

 LLAVORS

Tot és mesquí fins al punt de tancar les llavors en capses premsades i no deixar-les créixer per venjança a tot el que germina.

 MANS GLAÇADES

Percudim els punys i descalços sentim aquell fred a la nuca que només ens el podem traure amb la guspira de la paraula que fa rodar els malsons. Hi ha requestes que són cinyells de la memòria i les mans glaçades ens recorden l’escalf del sol que per art de bruixeria es fon amb el capvespre. 

TISORES

Hi ha sorolls d’aigua que només s’escolten des de dintre i són com l’animal que grata frenètic i mossega amb dents de rata. La pedra helicoïdal més mil·lenària pot ser un so sord i profund. Ens ho diu la casa i les tisores de la mare que fan tremolar les finestres i les tasses de llet penjades com aus de caça.

CYCLAMEM

Potser sí que morir de nostàlgia per alguna cosa que mai viuràs és un despropòsit que t'aniquila la vida. És per això que vas buscar una casa en un carrer ben estret i estrany. Una zona cèntrica que gairebé ningú coneixia. El bar, l'escola de música i la benzinera acabaven camuflant aquella planta baixa on les petites roses i els geranis més humils s'entretenien a buscar algun filet de sol entre les llambordes del terra gastat. Vas emplenar la casa dels teus llibres i discos. Se m'enredaven al coll i a la pell quan em convidaves a fer un cafè en aquelles tasses de la desmemòria. Cervantes, Plath, Espriu, Brassens, Valéry i Rodoreda presidien les grades més visibles i ho barrejaves amb el ficus benjamí i amb els rosers nans, amb el ram d'eucaliptus que feia majestuosa la cuina humil i petita. Els llibres servien per a premsar els pètals del cyclamen que després em donaves en forma de punt de llibre i ho feies amb aquells ulls de fill-cercador-de-benevolència com ho feu Elvis amb el seu bateria tot dient-li que necessitava el seu amor, que Déu li enviés el seu amor com ho fan els rius solitaris quan van fins als braços oberts de la mar. La mar esperava. I esperar acaba degradant els somnis. 

Cada tarda acudia amb l'ànsia dels dits i la llengua abaltits pel desig, talment com els llibres que també viuen amb deler la trobada amb un lector ple d'anhel. I la música evidentment era l'altre repte. Corries el perill de ser un okupa tot i haver abonat ortodoxament les quotes d'una estança que no es podia permetre el luxe de relliscar amb el primer bassal de la cambra de bany. Ens caldria un bon advocat d'ofici i una carpeta de pulcritud administrativa per evitar el nomadisme a la badia dels naufragis.