TERANYINES

TERANYINES

I, en traure el cap a fora de l'aigua, es va adonar que podia respirar de manera diferent. La sal de l'aigua havia aconseguit destapar el sentit de l'olfacte que tanta falta li feia. De fet, sentia com una mena de coïssor encegadora entre tots els conductes que s'anaven bifurcant per tot el rostre. Es capbussava amb deler per després sortir i enlairar la mirada als núvols que tenien un color de comiat definitiu. Semblava com si el rostre se li trenqués cada cop que emergia de dintre de l'aigua terrosa de badia perquè sortia amb una força de canó que li esborrava momentàniament qui havia estat i qui podia esser-hi a partir d'aquell moment. Havia après a llegir tots els núvols que semblaven una teranyina espessa enmig del cel i l'ajudaven a fixar la vista en la muntanya de l'Aigua que semblava reposar com un canonge en la seua tomba. I sense saber com ni per què, va recordar que, de petita, el pare venia de mal humor i buscava qualsevol raó per apallissar-la i va sentir un calfred que li pujava des del melic fins al centre del pit que acabava amb una picassor entre les cuixes i li feia vergonya rascar-se ni que fora dins l'aigua. L'aigua salada no només li havia retornat l'olfacte sinó que li aclaria la vista i va poder divisar uns cingles rojos que la feien estremir. A l'altra banda de la muntanya, existia un home que l'estimava sense tocar-li el melic. Hi havia un corredor llarg per arribar fins a ell i, un cop dintre la casa, desapareixien les pors i les mentides. Allí, els núvols deixaven de ser una trampa al cel i la muntanya de l'Aigua no tenia cingles rojos, ja que els hòmens de l'altra part s'havien encarregat de fer créixer arbres mil·lenaris que havien esperat anys i panys la seua arribada carregada d'olor de mar per emparar-la sota els seus braços molls d'alba.

UN PES A DINTRE

UN PES A DINTRE

Aleshores va traure's aquell vestit fet de pinyes diminutes i el va plegar al costat d'una pedra de  malalt envoltada d'arena. A la tarda el sol feia lluir l'aigua de mar com si li posés lluernes a sobre de cada coll i la mar prenia un color que semblava fet d'una toia rodona de núvia. Les envestides a la voreta mateix es convertien en una dansa monòtona i adormidora. Ja no s'estenia a sobre la terra perquè després li costava déu i ajuda incorporar-se i havia de fer un balanceig ridícul que la posava trista a la vora de la mort. El pes que duia a dintre sovint se li menjava les olors i els sorolls i ella es concentrava en una d'aquelles pinyes capgirades del vestit. Per sobre del color groc va percebre un insecte diminut, possiblement una formiga, i llavors va començar a pensar en quin moment s'aixecaria i entraria a l'aigua. Va pensar que si aquell formícid entrés a l'aigua mai més en sortiria i l'observava atentament com feia rutes incomprensibles entre els dibuixos de la roba, potser també portava el misteri d'un pes a dintre que no la deixava avançar amb determinació ni a penes respirar.

SOROLLS

Les paraules són residuals i sovint se les mengen els sorolls. Han passat molts dies en què les motos, els cotxes, el dringar de les botelles de butà contra l'acer del camió, les frenades o els crits de la canalla han deixat d'escampar el seu mal gust per les avingudes i els passejos. Les paraules estan fetes d'una pasta enganxosa i solen convertir-se en una mena de llac ensutzat i podrit. Ara, fins i tot trobo lletges les paraules d'aquell llibre de poemes que m'extasiava, les paraules són residuals i no poden entomar tota la lletjor ni tota la bellesa d'un món en silenci. 
Les fotos de flors feréstegues que anaven apareixent a les xarxes es convertien en una mena d'imatges inquietants que reclamaven algun tipus d'explicació. Els colitxos amb forma de pantalla o les roselles més insultants solien recollir una mena de quietud que les paraules eren incapaces de reproduir amb tota l'exactitud de la textura, els colors i el missatge del seu voleiar frenat per la mateixa imatge instantània. Potser les paraules s'havien convertit en argelagues que només feien nosa i produïen cert dolor si t'endinsaves en els seus cercles carregats de punxes.
Feia dies que la música tampoc sonava a casa i, com si es tractés d'una acció furtiva, s'aïllava amb els auriculars per escoltar la més infinita de Mahler o la més melangiosa de Chopin. Sabia que la música era prou forta com per a destruir la vanitat i la futilitat de les paraules que més insomni li produïen. Al final, aïllar-se dels sorolls del món i de la pols de les paraules més atrotinades li causava un plaer immens semblant a la melodia del vent quan bressola la flor més discreta d'un camp sense llaurar.

ALZHEIMER

Em vaig trobar un somni que no tenia aroma. De fet, era un malson. La casa no tenia l'olor de palla fresca i els seus fills havien de decidir si calia canviar els abrigalls o no. La tristesa sovint no et deixa concentrar i, en ocasions, em trobo al sofà amb la mirada fixada en aquell porta-retrats blanc que conté el perfil d'un remer abillat com un home noucentista. Intenta recordar l'olor del seu esforç i li ve un regust de quitrà que no acaba d'encaixar dintre de la imatge emmarcada. Si vol recordar l'aroma de la mare es capbussa a l'ampolla de lleixiu i la de l'àvia normalment fa olor de rosa marcida per això deixa assecar durant llargs períodes els rams de casa. Segurament, la manca d'olor era la premonició que patiria la mateixa malaltia que el pare, però a ella se li avançaria. No tenir record de les olors et fa estar alerta dels sorolls que també s'esbafen com el ritme d'aquests dies de desterrament. 

Hi ha una mà del pare que fa olor de podrit, se li han encarcarat els dits i a dintre de les covetes es reclou l'aroma ranci de la mort. Ella sí que nota aquesta olor nauseabunda. Pensa en la feblesa que desprèn l'anòsmia i li pren la mà lliure d'olor per aferrar-se encara a la vida.

DESERTS

Un home que viu sol i estima no necessita que li expliquin quin és el sentit d'un abís. Segurament l'estètica i la dimensió de la bellesa deu d'estar en com el gat es fa un cabdell i acaba entrant en un somni penetrant, un home així deu acumular una reserva important de somnis segurament més voluminosos que els del seu propi gat.

Els gats tenen un punt de bogeria controlada i esdevenen una mena de canal comunicatiu amb un mes enllà difícil de desxifrar. Vaig conèixer un home que vivia amb un gat. Era un gat amb una presumpció rebaixada que solia jugar amb els cordons de les meves sabates i un dia, fins i tot, va ser capaç de trobar una rosa de Jericó petita que havia caigut de la meva orella mentre estimava el seu amo.

Les roses de Jericó solen viure en deserts i en ambients desfavorables, quan passa això les seves raïls es desterren del lloc inhòspit que les retenia sense sentit i les branquetes seques es dobleguen fins formar una mena de borrissol de llana terrós que es deixa transportar pel vent del desert. Tenen la capacitat de deixar-se transportar fins arribar a una mena d'oasi i llavors s'arraïlen sense pensar-s'ho i tornen a recuperar l'ànima desdibuixada.

Un gat sol contemplar l'abisme d'una ànima i, si cal, s'hi llança per recuperar-la, segurament perquè som nosaltres mateixos però en una dimensió més ascètica.

MOLSA

Les plantes lluiten per sobreviure. Hi ha molsa a la terrassa just a la vora de les juntes del sòl fet de plaques amples de rajoles. La molsa sol créixer en els llocs més ombrius i, a mi, sempre em transporta al desembre, al mes del pessebre, quan les prohibicions i l'autoritarisme estatal es diluïen com una ombra de gos perdut.

La molsa no té aspecte de planta sembla més aviat una passamaneria de luxe tenyida d'un verd majestàtic. No sabem si la seva floració esdevé estacional.Configura un marge perfilat al rectangle de la terrassa i el seu envellutament ens fa plantejar d'abillar aquella zona amb més fastuositat  ara que tenim temps de pensar en aquestes coses.

Veig certa semblança entre la suavitat del briòfit i la lleugeresa de l'amor que sol viure perquè en qualsevol moment podem pensar que pot deixar d'existir i això produeix un pes feixuc que pot arribar a neguitejar. La molsa és lleu tanmateix es manté aferrada al sòl i necessitaries un ganivet per poder-la sostovar del lloc on ha arraïlat. 

Dubto que cap rogle de molsa pugui explicar perquè s'ha fet present en aquella cantonada discreta i ombrívola de l'habitatge; de la mateixa manera també em fa dubtar que puguin existir ànimes deslliurades del pes del cos. Potser el soroll dels budells li retornen, a l'ànima, la sensació de massa i, segurament, el temps no cura res: en tot cas, ho solidifica.

DANUBI

Hi ha hostilitats que solen sortir de la combinació de tírries mal païdes. Hi ha jardins que solen barrejar-se espècies ben diverses. Buscava un lloc on poder plantar una casa però realment volia un verger. La casa evidentment havia de ser tota de fusta i calia que fes olor de bosc, fins i tot les cortines havien de guardar l'aspresa dels troncs d'aquells arbres que fa temps a qui ningú cuida.

Començava el temps de les roses i, com que ara eren esclaus d'un altre món encara més tancat, als vorals creixien mates llenyoses que aviat serien rudes grogues, n'hi havia unes altres amb l'olor humit de betum negre i amb forma papilionada que eren trèvols morats i pudents. Les més inquietants eren les mates blanquinoses i llenyoses, de tiges cobertes per un toment blanc i amb cabotetes de color groc que semblava que desprenien l'olor d'un oblit de vell, la sempreviva.

Un deïcidi pot ser la causa de la mort d'espècies no desitjades i tot un col·lectiu esdevé culpable d'ocupar la terra de les roses, de les flors autèntiques.

La Creu Fletxada hongaresa també liquidava les espècies invasores i silvestres a la vora del Danubi. Sobta que aquest riu tingui un nom tan magnànim i que les seves aigües siguin tan poc voluptuoses, tanmateix l'estiu és un bon temps per portar les camises blanques de fil arremangades i recordar aquella gent de roba ratada i sabates ronyoses amb càntics que semblen sortir de brolladors sagrats.

Sempre havia volgut un jardí d'abril com aquell en què les pedres petites es barregen amb l'olor de les absències.