DÀTILS

T’ensopego a totes hores. Si passo per la cuina hi ets, a dins el greix que l’aigüera no engull. Estàs a dintre del sucre en forma d’insecte que irrita el blanc tan pur. Fins i tot hi ha les traces violentes de les urpades a la mosquitera. Amb la llengua resseca i fibrosa em devores les dents, m’esgarrapes la geniva, m’arribes al cor i a l’ànima i l’esgarres en mil bocins. És com anar pel bosc i refregar el llom a la soca d’una alzina i fer caure nius d’ocells que encara són ous minúsculs i pigallats. Avorreixo els dàtils, com els dits que enfonyen les entranyes fins perbocar-les i entumir-les.

 

ENVELAT

Fa ombra i sona el vals de l'envelat com si tota la cendra es desfés amb un crit tènue. Hi ha cicatrius al vestit, a les mans i als núvols que s'esmunyen com ratinyols espantats. Així, aclucada per si el vent se'm clavés a les entranyes i fora sempre un cos escabellat, aguanto la respiració a la pleura, als timpans i a la punta dels cabells. La ciutat també es regira com un cos ferit i li supuren els ulls de glaç. A terra hi ha tots els vidres que no vam recollir i ara la sala té retalls esquinçats que són parracs de vida. Els escarabats encara s'amaguen als caus i l'asfalt suporta fent tentines al compàs d'una melodia que ara s'ha tornat violenta. Hi ha una punxa al mig del carrer i nosaltres dansem i dansem com maleïdes baldufes esquivant els ossos, les llagues, els naufragis i tots els crims.

ASSAIG DE CÀNTIC AL PARC

ASSAIG DE CÀNTIC AL PARC¹

El país que havia perdut la seua corporeïtat seia amb les cames creuades i la mirada perduda en un parc infantil de gronxadors i laberints de cordes. Es mirava amb recança com jugaven els xiquets i se li clivellava l’ànima de pensar que no havia estat capaç d’aplegar tots els companys i dir-los que fossin de pedra, que alcessin murs a la injustícia, que esdevinguessin lliures, cultes, nobles i rics... I tot això se li va oblidar a causa d’oblits geriàtrics, per ser covard i salvatge, per ser incapaç de seguir el seu somni. I els que volien arrasar-ho tot semblaven piconadores que s’aprofitaven del seu cansament, de l’aridesa de la seua ànima, de la seua desgana. Potser, amb aquesta gent de pedra mai tornaria a ser tan ple, calia segar totes les cadenes i estar ben alerta; el país se sentia desprotegit i ocupat per aquella gent tan sumptuosa. El país de sorra sabia que els països normals no s’estimbaven i tractaven els bens col·lectius amb prudència i dedicació. Amb tanta set i tanta gana era difícil de reconstruir-lo. La sang s’havia eixugat però l’hivern s’instal·là com una mena d’ocellot terrible i els de la pàtria pètria els amenaçaven amb el bastó de la vergonya, amb els fuets i les espases doloroses². I era dolorós, el camí de reble³ que ens feia fer ballarugues com una baldufa mal tibada. «Que difícil esdevé la llibertat!⁴,», es planyia cap a dintre.

I aleshores, cavil·lós com estava, se li atansà un menut amb molsa a la mirada. «Aviat se m’endurà el vent i els arbres es bellugaran mentre els meus peus s’entaforaran allà on els rius s’acaronen. Hauré de posar-me l’arena a les butxaques per recordar la brisa, la joia i les derrotes i també el fem», es va doldre el país cansat. «No digues això», li va retraure el dels ulls tebis. «No ets cap desferra, t’ha costat déu i ajuda mantindre’t però ho has fet, i encara tens força per a la lluita, nosaltres et farem costat.» El desesper del país de sorra anava creixent i hagué de confessar al xiquet de mirada neta que havia intentat d’abandonar el niu i fugir nord enllà. «Si la meua sort em dugués lluny d’aquí aniria allà on cresquessin xicrandes, oms i nesprers, prop de les voreres, viuria en una nació amb fanals i prats, amb núvols emmarcats pels amants cultes que asseguts en un banquet prop del passeig s’empenyoren de cels i de promeses. M’agradaria envellir en una ciutat on no hi hagués soldats de debò⁵ i tot fora arbre en flor i infants rosats i obrers vigorosos. I, a dintre les esglésies, hi hauria hospitalitat i tràfec, que haurien perdut la fredor del marbre i la finesa eixuta dels ciris, que hi hauria el so d’un piano alat i l’empenta de tots els congregats per minvar el glaç i la supèrbia xarona dels que es creuen rics i poden trepitjar el país, la llengua i els somnis». I vingueren dos xiquets menuts més a fer-li saber que no el deixarien sol, que no permetrien que arribés a ser un país de cinquena o sisena categoria, que no el deixarien caure a les aigües encalmades que podien dur-lo al naufragi, que salvarien els mots dels més grans i retornarien el nom de les coses com ho feu el de Sinera, que recordarien els versos de vela blanca i que sobretot s’esmerçarien a no haver de posar sorra a les butxaques per endur-se-la allà on els portessin els seus peus. I va ser així com el vell país, tot i ser pobre, brut, trist i dissortat, va aixecar els ulls a l’esperança dels núvols nous que anaven decorant la grisor d’aquell dia. «Cal confiar en la força del poble», va convèncer-se el trist, pobre, brut i dissortat país amb sorra a les butxaques.

1Referència explícita al títol del poema de Salvador Espriu «Assaig de càntic al temple».

2Imatges de La pell de brau de Salvador Espriu.

3Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll: Pedra no gaire grossa, generalment no més grossa que el puny d'un home.

4Del relat «El país moribund» a Ariadna al laberint grotesc de Salvador Espriu.

5Referència explícita a contingut del poema «Bèlgica», poema d’exili de Josep Carner.

LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

                                  

Farcida de lliris i jacints, d'alegria de la casa, d'alfàbrega, de crisantems i ciclàmens, de cossiets amb margarides petites i de cintes d'aquell verd-encanteri... Així és la meua cambra. Com un verger que les hores volen clivellar i que es manté ufanós i sento l'Anne que, des del jardí, et diu:

"Vine, estimat meu,

pensa en els lliris.

Som uns poca fe.

Parlem massa.

Desa't la boca plena de paraules

i vine amb mi a contemplar

els lliris que s'obren en aquell camp

on hi creixen com iots

i despleguen lentament els seus pètals

sense infermeres ni rellotges.

Pensem en el paisatge:

una casa on núvols blancs

decoren les sales enfangades.

Oh, desa't les bones paraules

i les males paraules. Escup

com pedres les teves paraules!

Vine cap aquí! Vine!

Vine i menja els meus fruits saborosos."

Has vist fins on arriba el meu silenci en mirar el núvols que em fan plorar, si m'hi concentro; però tu no fuges del meu costat i em fas un quadre amb dos panys de cel i signes allà en aquell horitzó que sembla més elevat. No fuges com el pare i m'estimes diferent, amb la calma d'un gat pigallat a sobre les roques, amb el rubor a les galtes, amb el gest de voler seure sempre junts enmig dels versos, enmig del darrer blau i és així que em podria menjar el cel com una llepolia. Avui Déu se'ns ha vestit d'infant i t'ha donat moltes paraules, totes per a mi, i ens ha banyat el cor d'un ponent dolç. M'has parlat del silenci i jo m'hi he instal·lat per no saber com fer-ho i fer esclatar tot el que s'assaona a dins.

Dir-te que una dona que escriu és massa sensible per saber com n'és, de fosca, la seua cambra, tot i això tu hi has pujat i l'has ormejada.

AMB DESIG

 

AMB DESIG

                           

“Doncs jo veig igual l’amor. És el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m’estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una particular coloració. Al pare se l’estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb esgarrifança, al fill se’l deu estimar amb orgull, a la dona se l’estima amb desig”.

Soc el teu desig quan em dius que ens hem d'escriure més sovint, quan em parles de la lluna, quan t'encises amb Torres, quan et recordo una cançó, quan t'oblides que estic esperant una resposta, quan em dius que em trucaràs, quan el dia lluminós et torna tebi, quan veus als núvols el nostre amor... 

Som els dos personatges que es troben a la serra i voleien lliures com falzies. Caldrà deixar de viure en paral·lel i et seré pàtria amiga, batec suau, somni de la teua aigua, verd de pau... No triguis, amor, la terra de xiprers i palmes s'acosta.

ENCANTERI

Ens vam asseure, tenia fred i em van vindre ganes de donar-li calor. Vam buscar un lloc més càlid i, a mi, només se'm va acudir d'instal·lar-me en aquell encanteri verd que em desfullava.

GERANI

 GERANI

Les fulles dels geranis et deixen una olor aspra a les mans. Hi ha olors que una nena de tretze anys no hauria de sentir mai. Els ulls envermellits i les boques mullades són un símbol de perill. La lluna sol advertir-los i ens envia un fred que ens fa entrar en una altra mena de vida. Els geranis són bells però les seues fulles són agres. Magalí es neteja els peus amb aquelles llàgrimes i se les eixuga amb els propis cabells que tenen la dolçor de la innocència encara.