GINGEBRE

El llenguatge més noble i profund farà sublims els poemes; cap elegància artificiosa pot esdevenir un text durador. 

Hi ha versos lúcids però també hi ha poetes centrals i laterals, diu Formosa. I se't clava a casa amb un cànon universal que trepitja poetes gripaus i fantasmals, poetes co-laterals, poetes empipats i sense pipa (o torterol carnerià), poetes histèrics, poetes que semblen pollastres corrent sense cap, poetes del gingebre i ginebrosos, poetes amb gas i sense gas, poetes diarreics, poetes-que-no-escriuen-perquè-ja-fan-prou-somiant-ho, poetes únics, poetes despoetats, poetes de poesia vegetariana-vegana o carnívora, poetes dietètics i food-poetes, poetes del llavi tort, poetes morts de gana, poetes amb ales i desalats, poetes amb sacarina i dessalats (sense sal), poetes submergibles, poetes led i poetes a piles, poetes enkarmats i sense karma, poetes-barraca i poetes-cabana, poetes en pausa i poetes-bucle, poetes sense passaport, poetes de contraban, poetes-mascareta, poetes vacunats contra la poesia, poetes contagiosos, poetes-margarida, poetes tàctils, poetes-zoom, poetes plans, poetes multiuniversals, poetes-symbol, poetes en infusió i al bany maria, poetes-telèfon-d'ajuda-al-poeta-divu, poetes mossegada d'Osiris, poetes ai ai ai, poetes all i julivert, poetes de disseny, poetes glacials i xafogosos, poetes del temps i congelats, poetes al major i al minorista, poetes t'he-fet-la-taula (tipus Ted) i poetes desdietats, poetes del dia i poetes crostó de pa, poetes lotus, poetes tasta-olletes, poetes diletants, poetes adamistes i lilithencs, poetes hòstia-consagrada i poetes-heretge, poetes del nord, del sud, de l'est i de l'oest, poetes ebrencats i desebrencats, poetes mal-oratge i poetes gavina-empaita-coloms i poetes de llit de mida italiana, poetes en marxa militar, poetes-que-et-deixen-el-cervell-ple-de-blaus i poetes mata-sans, poetes de culte i pooetes de culte a la incultura, poetes anarco-monàrquics, poetes-llegir-poesia-pot-ser-causa-de-mort, poetes-no-llegir-poesia-augmenta-el-risc-d'impotència...

I és que ja ho deia Valéry que sota el nom de clàssics es confonen tranquil·lament escriptors que deien ben poca cosa. 

Les tàctiques dilatòries dels enamorats serveixen per crear una sala del temps que els permet oblidar-se del món que no és el seu; els poetes que persegueixen la bellesa pretenen posar en ordre aquest món per saltar-se les sales d'espera i afanyar-se a fer tangible la seua vàlua en un terreny tan noble. El poetes epígons es pensen que tenen cames i braços auxiliars per si fallés la pota principal, els poetes silenciosos són els que fan poca fressa i també hi ha poetes que confessen que hi ha poetes angoixats. Els poetes capellanescos es volen fer escoltar i els menestrals llancen pamflets als claustres i els poetes borsaics mesuren l'oferta del mercat. Hi ha poetes abstractes que es fan dir místics, també. Els poetes tel·lúrics, de vegades, es rebolquen al fang i es tornen de terra o de pedra... Els més melòmans acaben estimant els poetes de l'hora exquisida i es fan arbres. Els poetes aranya empaiten els poetes formiga i només els poetes vacunats poden eliminar les plagues de poetes tòxics i empeltats. Però els més autèntics són els poetes de carrer estret, els que són jardiners a pesar del fred, són poetes plens de pessics que humitegen els llavis davant la bellesa d'un vers sense sofrences ni  abatiments.

ABSOLUT

Res torna a començar com era perquè hi ha una roda absoluta que ens trau de cadascun dels temps com si expulsés una pedra a gran velocitat. Som cercles singulars que ens conformem amb la seua  totalitat fins que rebenten els límits i s'eixampla aquella massa circular per crear una altra totalitat. I així van formant-se rodones superposades que cada vegada aspiren a un absolut més desintegrador.

La mare m'havia desagregat del seu cercle i m'havia convertit en cendra espessa sense paraules. Havia cremat el pare com si fora un paper sense utilitat, una plana del diari de "Clasificados", un suplement sense valor i, a mi, m'havia enviat amb ell en forma de paper encara més degradat, com el que serveix per embolicar les tripes a la menuderia. Feta galtes, ronyons o peus m'havia exiliat a l'inframón.

De petita, tenia un malson recurrent on sortien cercles que cada vegada es feien més i més grans fins que aconseguien asfixiar-me. L'única cosa que podia salvar-me era una margarida solitària a dalt de tot d'una muntanya i, evidentment, en el meu estat de ventilació deficient era un impossible assolir-la.

És ben cert que les coses belles no serveixen per a res tanmateix pensar-hi fa la funció de lleu fanal. En canvi, les coses absolutes s'esberlen en ser tan intenses i deixen d'interessar-nos perquè ja assoleixen la cúspide en el rànquing de les coses. 

La cuina roman en un silenci de forn i de sobte peta el plàstic d'una ampolla deformada per la succió violenta. Per un moment he pensat que la bubota del pare es queixava que el seu cercle el feia estar estret i ha decidit ser més absolut la qual cosa el farà que desaparegui de mica en mica.

HORES EXQUISIDES

Ens recollim a casa després de la desfeta o fins i tot abans. Ara que és temps de somni ens cal l'aroma de l'eucaliptus per sobreviure de manera digna al tancament del món que alguns ens hem autoimposat. I és que l'abril té el color d'aquell pom delicat acompanyat de paniculata i de targetes en francès que esdevenen vaporoses i delicades com la veu de Jaroussky.

És temps de cuina i t'imagino amb un llapis i un tros de paper a la butxaca del davantal. Cap existència és invisible ni ningú té el do de viure poèticament perquè ho vulgui així. Desentranyar allò poètic d'allò més prosaic només pot crear la tessitura de decidir entre una Brönte o una altra. Fer poesia és no saber ben bé com funciona el món i sovint s'ignora aquest fet que sembla tan transcendental per a segons qui. Segurament, tothom habitem de manera poètica aquest món i la nostra sort és desconèixer-ho.

Les polseres capil·lars, les tombes a terra a frec de les rectories, les caixetes de fusta, les joies canines, el tergal d'estampats com l'ungla, els llibrets minúsculs, les cartes florides, els retalls amb homilies i els soldadets de fusta poden esdevenir la representació d'exquisideses autèntiques. 

OCELL DAURAT

Els matins amb calitja solen acabar sent diàfans i expansius. A la ràdio nacional ens parlen altre cop de tancaments europeus i els vaixells egipcis sembla que també continuen encallats. Potser a l'amor li és convenient de restar fix, això li adjudica un halo de serenitat tèbia. Hem aparcat prop del mur que fa de barana al riu i el nostre replanell a sota dels plàtans avui semblava un jardí desolat. Ens ha calgut trescar fins al carrer Parlament i allí hem pogut parlar de la Sally al "Bon DIA". Me l'he imaginat de seguida i gairebé ha cobrat sentit d'epifania el que em deies de la indiferència que desemboca en la fe cega gràcies a la solidaritat entre espècies. Sally venia d'un lloc abrupte i això li impedia de desintegrar la ràbia de lloba. Són dinàmiques que costen de desfer però l'amor sembla que té un sentit gravitatori que ho acaba capgirant tot. 

Sé que el quadern quixotesc recollirà en aquella hora de Valéry un dibuix aproximat del que suposa estar despert en aquella hora i no disposar d'un interlocutor real en el sentit físic del terme. També sóc conscient que tots els ocells daurats poden fragmentar el cel en dues parts i això els fa oscil·lar entre el sol i el pecat. Els carrers estrets també serveixen per a passejar amb gosses com la Sally lluny d'engabiar-la.

JAZZ (QUARTET MINVANT)

JAZZ (QUARTET MINVANT)

Jo també intentaré ser fidel a la realitat o almenys el record que tinc d'aquesta realitat, Borges ja deia que era el mateix. Un fets que, com a Ulrica, van passar fa ben poc i, tot i que no he gosat de parlar-ne massa, potser per pudor potser per una qüestió d'agafar perspectiva o simplement perquè no m'hi veia amb cor.

El pare va decidir que marxaria de manera sobtada i, tot i que volia fer el viatge sol, vam decidir per una simple qüestió de gentilesa familiar acompanyar-lo fins on ens deixessin. Com que el llogarret on esperava per poder partir era molt estret, només van deixar entrar la mare i nosaltres vam entomar la nit al ras. Prop del Botànic sonava jazz i des del muret que ens separava del viatge del pare arribaven melodies amb sabor d'estiu fet de riu i de llums tintinejant com campanetes daurades a sobre un turó. L'home evaporat va rebre un vídeo fosc i em va dir que li encantava, suposo que el fet de veure's aquelles llumetes, ni que foren llunyanes, el devien emocionar. Tot i que jo li havia enviat per la música lleu que ens arribava entre les adelfes que diuen que són verinoses.

Dormir al ras és un somni de joventut i el matí es feia incòmode sense poder veure la cara de la mare per saber si ens deia la veritat o bé dissimulava com aquell jazz nocturn imperfecte. Quan finalment vam poder seure amb la mare, les notícies tenien el regust d'una tallat fred que has de llençar a la pica perquè ja no amolla ni tan sols aroma d'aliment. Vam decidir que el viatge del pare seria lleu, sense gairebé equipatge i que esperaríem amb ell fins que trobés lloc per a embarcar-se. 

El meu pare no era ben bé un tipus genial, més aviat era un tipus complex, gairebé freudià. Com el pare d'Espriu, era adorable i també detestable. Com el pare d'Espriu, tenia rampells que t'atacaven els nervis i l'hauries matat sense cap mena de contemplació. Cal dir, però, que era una persona excel·lent, com el pare d'Espriu, que ens va llegar nits com aquella plena de jazz al turó del regne dels viatges.

La mare no el deixava marxar perquè trobava que encara tenia capacitat per guarir-lo molts anys i li vaig demanar que li digués que ja podia emprendre aquella travessia. Es va desfer en un plor perquè no li podia dir allò i va decidir que d'alguna manera li transmetria que no patís pels que no marxàvem que n'érem uns quants, que segurament ens retrobaríem en un espai de temps relativament breu.

Durant vuit hores el pare va estar somiant i respirant com si intentés baixar i pujar una cremallera encallada i nosaltres no podíem ajudar-lo en aquesta tasca, només podíem observar-lo com aquell que seu en una taula d'estiu tot esperant una gerra de cervesa mentre sona un jazz reposat i desmenjat.

Tenia la sensació d'una destralada a la nuca i tot i així vaig poder agafar la mà del pare que continuava lluitant amb la cremallera. El jazz va parar definitivament i va començar a sonar una música més propera a ell que necessitava saber com era de forta la seua fe; suposo que com nosaltres va veure-la banyar-se en aquell terrat proper al riu de les llums.

TERANYINES

TERANYINES

I, en traure el cap a fora de l'aigua, es va adonar que podia respirar de manera diferent. La sal de l'aigua havia aconseguit destapar el sentit de l'olfacte que tanta falta li feia. De fet, sentia com una mena de coïssor encegadora entre tots els conductes que s'anaven bifurcant per tot el rostre. Es capbussava amb deler per després sortir i enlairar la mirada als núvols que tenien un color de comiat definitiu. Semblava com si el rostre se li trenqués cada cop que emergia de dintre de l'aigua terrosa de badia perquè sortia amb una força de canó que li esborrava momentàniament qui havia estat i qui podia esser-hi a partir d'aquell moment. Havia après a llegir tots els núvols que semblaven una teranyina espessa enmig del cel i l'ajudaven a fixar la vista en la muntanya de l'Aigua que semblava reposar com un canonge en la seua tomba. I sense saber com ni per què, va recordar que, de petita, el pare venia de mal humor i buscava qualsevol raó per apallissar-la i va sentir un calfred que li pujava des del melic fins al centre del pit que acabava amb una picassor entre les cuixes i li feia vergonya rascar-se ni que fora dins l'aigua. L'aigua salada no només li havia retornat l'olfacte sinó que li aclaria la vista i va poder divisar uns cingles rojos que la feien estremir. A l'altra banda de la muntanya, existia un home que l'estimava sense tocar-li el melic. Hi havia un corredor llarg per arribar fins a ell i, un cop dintre la casa, desapareixien les pors i les mentides. Allí, els núvols deixaven de ser una trampa al cel i la muntanya de l'Aigua no tenia cingles rojos, ja que els hòmens de l'altra part s'havien encarregat de fer créixer arbres mil·lenaris que havien esperat anys i panys la seua arribada carregada d'olor de mar per emparar-la sota els seus braços molls d'alba.

UN PES A DINTRE

UN PES A DINTRE

Aleshores va traure's aquell vestit fet de pinyes diminutes i el va plegar al costat d'una pedra de  malalt envoltada d'arena. A la tarda el sol feia lluir l'aigua de mar com si li posés lluernes a sobre de cada coll i la mar prenia un color que semblava fet d'una toia rodona de núvia. Les envestides a la voreta mateix es convertien en una dansa monòtona i adormidora. Ja no s'estenia a sobre la terra perquè després li costava déu i ajuda incorporar-se i havia de fer un balanceig ridícul que la posava trista a la vora de la mort. El pes que duia a dintre sovint se li menjava les olors i els sorolls i ella es concentrava en una d'aquelles pinyes capgirades del vestit. Per sobre del color groc va percebre un insecte diminut, possiblement una formiga, i llavors va començar a pensar en quin moment s'aixecaria i entraria a l'aigua. Va pensar que si aquell formícid entrés a l'aigua mai més en sortiria i l'observava atentament com feia rutes incomprensibles entre els dibuixos de la roba, potser també portava el misteri d'un pes a dintre que no la deixava avançar amb determinació ni a penes respirar.