HORES EXQUISIDES

Ens recollim a casa després de la desfeta o fins i tot abans. Ara que és temps de somni ens cal l'aroma de l'eucaliptus per sobreviure de manera digna al tancament del món que alguns ens hem autoimposat. I és que l'abril té el color d'aquell pom delicat acompanyat de paniculata i de targetes en francès que esdevenen vaporoses i delicades com la veu de Jaroussky.

És temps de cuina i t'imagino amb un llapis i un tros de paper a la butxaca del davantal. Cap existència és invisible ni ningú té el do de viure poèticament perquè ho vulgui així. Desentranyar allò poètic d'allò més prosaic només pot crear la tessitura de decidir entre una Brönte o una altra. Fer poesia és no saber ben bé com funciona el món i sovint s'ignora aquest fet que sembla tan transcendental per a segons qui. Segurament, tothom habitem de manera poètica aquest món i la nostra sort és desconèixer-ho.

Les polseres capil·lars, les tombes a terra a frec de les rectories, les caixetes de fusta, les joies canines, el tergal d'estampats com l'ungla, els llibrets minúsculs, les cartes florides, els retalls amb homilies i els soldadets de fusta poden esdevenir la representació d'exquisideses autèntiques. 

OCELL DAURAT

Els matins amb calitja solen acabar sent diàfans i expansius. A la ràdio nacional ens parlen altre cop de tancaments europeus i els vaixells egipcis sembla que també continuen encallats. Potser a l'amor li és convenient de restar fix, això li adjudica un halo de serenitat tèbia. Hem aparcat prop del mur que fa de barana al riu i el nostre replanell a sota dels plàtans avui semblava un jardí desolat. Ens ha calgut trescar fins al carrer Parlament i allí hem pogut parlar de la Sally al "Bon DIA". Me l'he imaginat de seguida i gairebé ha cobrat sentit d'epifania el que em deies de la indiferència que desemboca en la fe cega gràcies a la solidaritat entre espècies. Sally venia d'un lloc abrupte i això li impedia de desintegrar la ràbia de lloba. Són dinàmiques que costen de desfer però l'amor sembla que té un sentit gravitatori que ho acaba capgirant tot. 

Sé que el quadern quixotesc recollirà en aquella hora de Valéry un dibuix aproximat del que suposa estar despert en aquella hora i no disposar d'un interlocutor real en el sentit físic del terme. També sóc conscient que tots els ocells daurats poden fragmentar el cel en dues parts i això els fa oscil·lar entre el sol i el pecat. Els carrers estrets també serveixen per a passejar amb gosses com la Sally lluny d'engabiar-la.

JAZZ (QUARTET MINVANT)

JAZZ (QUARTET MINVANT)

Jo també intentaré ser fidel a la realitat o almenys el record que tinc d'aquesta realitat, Borges ja deia que era el mateix. Un fets que, com a Ulrica, van passar fa ben poc i, tot i que no he gosat de parlar-ne massa, potser per pudor potser per una qüestió d'agafar perspectiva o simplement perquè no m'hi veia amb cor.

El pare va decidir que marxaria de manera sobtada i, tot i que volia fer el viatge sol, vam decidir per una simple qüestió de gentilesa familiar acompanyar-lo fins on ens deixessin. Com que el llogarret on esperava per poder partir era molt estret, només van deixar entrar la mare i nosaltres vam entomar la nit al ras. Prop del Botànic sonava jazz i des del muret que ens separava del viatge del pare arribaven melodies amb sabor d'estiu fet de riu i de llums tintinejant com campanetes daurades a sobre un turó. L'home evaporat va rebre un vídeo fosc i em va dir que li encantava, suposo que el fet de veure's aquelles llumetes, ni que foren llunyanes, el devien emocionar. Tot i que jo li havia enviat per la música lleu que ens arribava entre les adelfes que diuen que són verinoses.

Dormir al ras és un somni de joventut i el matí es feia incòmode sense poder veure la cara de la mare per saber si ens deia la veritat o bé dissimulava com aquell jazz nocturn imperfecte. Quan finalment vam poder seure amb la mare, les notícies tenien el regust d'una tallat fred que has de llençar a la pica perquè ja no amolla ni tan sols aroma d'aliment. Vam decidir que el viatge del pare seria lleu, sense gairebé equipatge i que esperaríem amb ell fins que trobés lloc per a embarcar-se. 

El meu pare no era ben bé un tipus genial, més aviat era un tipus complex, gairebé freudià. Com el pare d'Espriu, era adorable i també detestable. Com el pare d'Espriu, tenia rampells que t'atacaven els nervis i l'hauries matat sense cap mena de contemplació. Cal dir, però, que era una persona excel·lent, com el pare d'Espriu, que ens va llegar nits com aquella plena de jazz al turó del regne dels viatges.

La mare no el deixava marxar perquè trobava que encara tenia capacitat per guarir-lo molts anys i li vaig demanar que li digués que ja podia emprendre aquella travessia. Es va desfer en un plor perquè no li podia dir allò i va decidir que d'alguna manera li transmetria que no patís pels que no marxàvem que n'érem uns quants, que segurament ens retrobaríem en un espai de temps relativament breu.

Durant vuit hores el pare va estar somiant i respirant com si intentés baixar i pujar una cremallera encallada i nosaltres no podíem ajudar-lo en aquesta tasca, només podíem observar-lo com aquell que seu en una taula d'estiu tot esperant una gerra de cervesa mentre sona un jazz reposat i desmenjat.

Tenia la sensació d'una destralada a la nuca i tot i així vaig poder agafar la mà del pare que continuava lluitant amb la cremallera. El jazz va parar definitivament i va començar a sonar una música més propera a ell que necessitava saber com era de forta la seua fe; suposo que com nosaltres va veure-la banyar-se en aquell terrat proper al riu de les llums.

TERANYINES

TERANYINES

I, en traure el cap a fora de l'aigua, es va adonar que podia respirar de manera diferent. La sal de l'aigua havia aconseguit destapar el sentit de l'olfacte que tanta falta li feia. De fet, sentia com una mena de coïssor encegadora entre tots els conductes que s'anaven bifurcant per tot el rostre. Es capbussava amb deler per després sortir i enlairar la mirada als núvols que tenien un color de comiat definitiu. Semblava com si el rostre se li trenqués cada cop que emergia de dintre de l'aigua terrosa de badia perquè sortia amb una força de canó que li esborrava momentàniament qui havia estat i qui podia esser-hi a partir d'aquell moment. Havia après a llegir tots els núvols que semblaven una teranyina espessa enmig del cel i l'ajudaven a fixar la vista en la muntanya de l'Aigua que semblava reposar com un canonge en la seua tomba. I sense saber com ni per què, va recordar que, de petita, el pare venia de mal humor i buscava qualsevol raó per apallissar-la i va sentir un calfred que li pujava des del melic fins al centre del pit que acabava amb una picassor entre les cuixes i li feia vergonya rascar-se ni que fora dins l'aigua. L'aigua salada no només li havia retornat l'olfacte sinó que li aclaria la vista i va poder divisar uns cingles rojos que la feien estremir. A l'altra banda de la muntanya, existia un home que l'estimava sense tocar-li el melic. Hi havia un corredor llarg per arribar fins a ell i, un cop dintre la casa, desapareixien les pors i les mentides. Allí, els núvols deixaven de ser una trampa al cel i la muntanya de l'Aigua no tenia cingles rojos, ja que els hòmens de l'altra part s'havien encarregat de fer créixer arbres mil·lenaris que havien esperat anys i panys la seua arribada carregada d'olor de mar per emparar-la sota els seus braços molls d'alba.

UN PES A DINTRE

UN PES A DINTRE

Aleshores va traure's aquell vestit fet de pinyes diminutes i el va plegar al costat d'una pedra de  malalt envoltada d'arena. A la tarda el sol feia lluir l'aigua de mar com si li posés lluernes a sobre de cada coll i la mar prenia un color que semblava fet d'una toia rodona de núvia. Les envestides a la voreta mateix es convertien en una dansa monòtona i adormidora. Ja no s'estenia a sobre la terra perquè després li costava déu i ajuda incorporar-se i havia de fer un balanceig ridícul que la posava trista a la vora de la mort. El pes que duia a dintre sovint se li menjava les olors i els sorolls i ella es concentrava en una d'aquelles pinyes capgirades del vestit. Per sobre del color groc va percebre un insecte diminut, possiblement una formiga, i llavors va començar a pensar en quin moment s'aixecaria i entraria a l'aigua. Va pensar que si aquell formícid entrés a l'aigua mai més en sortiria i l'observava atentament com feia rutes incomprensibles entre els dibuixos de la roba, potser també portava el misteri d'un pes a dintre que no la deixava avançar amb determinació ni a penes respirar.

SOROLLS

Les paraules són residuals i sovint se les mengen els sorolls. Han passat molts dies en què les motos, els cotxes, el dringar de les botelles de butà contra l'acer del camió, les frenades o els crits de la canalla han deixat d'escampar el seu mal gust per les avingudes i els passejos. Les paraules estan fetes d'una pasta enganxosa i solen convertir-se en una mena de llac ensutzat i podrit. Ara, fins i tot trobo lletges les paraules d'aquell llibre de poemes que m'extasiava, les paraules són residuals i no poden entomar tota la lletjor ni tota la bellesa d'un món en silenci. 
Les fotos de flors feréstegues que anaven apareixent a les xarxes es convertien en una mena d'imatges inquietants que reclamaven algun tipus d'explicació. Els colitxos amb forma de pantalla o les roselles més insultants solien recollir una mena de quietud que les paraules eren incapaces de reproduir amb tota l'exactitud de la textura, els colors i el missatge del seu voleiar frenat per la mateixa imatge instantània. Potser les paraules s'havien convertit en argelagues que només feien nosa i produïen cert dolor si t'endinsaves en els seus cercles carregats de punxes.
Feia dies que la música tampoc sonava a casa i, com si es tractés d'una acció furtiva, s'aïllava amb els auriculars per escoltar la més infinita de Mahler o la més melangiosa de Chopin. Sabia que la música era prou forta com per a destruir la vanitat i la futilitat de les paraules que més insomni li produïen. Al final, aïllar-se dels sorolls del món i de la pols de les paraules més atrotinades li causava un plaer immens semblant a la melodia del vent quan bressola la flor més discreta d'un camp sense llaurar.

ALZHEIMER

Em vaig trobar un somni que no tenia aroma. De fet, era un malson. La casa no tenia l'olor de palla fresca i els seus fills havien de decidir si calia canviar els abrigalls o no. La tristesa sovint no et deixa concentrar i, en ocasions, em trobo al sofà amb la mirada fixada en aquell porta-retrats blanc que conté el perfil d'un remer abillat com un home noucentista. Intenta recordar l'olor del seu esforç i li ve un regust de quitrà que no acaba d'encaixar dintre de la imatge emmarcada. Si vol recordar l'aroma de la mare es capbussa a l'ampolla de lleixiu i la de l'àvia normalment fa olor de rosa marcida per això deixa assecar durant llargs períodes els rams de casa. Segurament, la manca d'olor era la premonició que patiria la mateixa malaltia que el pare, però a ella se li avançaria. No tenir record de les olors et fa estar alerta dels sorolls que també s'esbafen com el ritme d'aquests dies de desterrament. 

Hi ha una mà del pare que fa olor de podrit, se li han encarcarat els dits i a dintre de les covetes es reclou l'aroma ranci de la mort. Ella sí que nota aquesta olor nauseabunda. Pensa en la feblesa que desprèn l'anòsmia i li pren la mà lliure d'olor per aferrar-se encara a la vida.